IDEES DE SUÏCIDI EN MENORS

No és només el cas dels germans bessons que es van llençar d’un tercer pis a Sallent, és també el degoteig continu de joves –cada cop més– que se suïciden, ho proven o s’autolesionen. Són notícies que no agraden però de les quals cal parlar, i parlar-ne amb rigor, no amb la ràbia que provoca el fet puntual. No val girar la vista i mirar cap a una altra banda per evitar-nos el disgust i el malestar. I no és cert que parlar-ne pugui tenir un efecte crida. Al contrari, cal abordar aquest problema amb urgència i entendre unes situacions que d’entrada ens semblen inconcebibles per poder prevenir-les. Això no ho han de fer només les administracions i els especialistes. Tots hi tenim la nostra part de responsabilitat. No cal que ens flagel·lem contínuament, però ignorar el problema no ens porta enlloc, sobretot perquè ningú és immune a trobar-se amb una situació propera d’aquesta gravetat. Ens ho adverteixen unes estadístiques esfereïdores: un de cada cinc adolescents ha tingut idees de suïcidi. Cada cas és un món, és cert, però hi ha prou consens que una de les mesures que es podrien prendre és allunyar els mòbils de les criatures. Els experts diuen que amb l’accés precoç a les xarxes socials poden entrar en contacte amb molta informació que els perjudica. A més, en casos d’assetjament a l’escola o en qualsevol altre entorn, el mòbil permet que no es limiti a un espai físic, sinó que es pot reproduir en qualsevol moment del dia. Per això hi ha psicòlegs que demanen que el mòbil només es pugui utilitzar amb llibertat partir dels 16 anys. Abans només hauria de ser puntualment i sota control parental. Però com li dius a una criatura que als 12 anys ja comença l’ESO que no pot tenir mòbil si tots els companys en tenen? Aquí és on s’haurien de prendre decisions com a societat. Si hem vist com es relegaven –encertadament– les begudes ensucrades en entorns escolars, per què no començar a prohibir els mòbils als centres educatius?

També cal trencar tabús sobre el suïcidi, parlar-ne obertament perquè fins i tot en l’adolescència, una etapa de molta confusió, es pugui demanar ajuda. Per exemple, un prejudici molt estès ens ha fet pensar durant anys que aquells que diuen que es volen morir no s’arriben a suïcidar mai. És completament fals, la verbalització d’aquesta idea ha de ser una alarma que no es pot ignorar. Igual que els intents previs: amb escassetat d’empatia tendim a pensar que qui es vol matar ho aconsegueix i que els intents només són ganes de cridar l’atenció. També és fals, molts dels que ho intenten ho acaben aconseguint. Per això el millor és estar atents, no dubtar a demanar ajuda i buscar xarxes de suport. El permís de quinze dies de festa amb el sou complet per poder fer-te càrrec d’una persona amb idees de suïcidi que ha acordat l’Estat és un primer pas, però ni de bon tros és suficient. Per desgràcia, dues setmanes no són prou per tornar-te les ganes de viure.