EL MAPA DE LA MORT

La superfície afectada pel terratrèmol de magnitud 7,8 que el 6 de febrer sacsejà Turquia i Síria abasta 600 quilòmetres de Tars a Diyarbakir i 900 de Halabiyah a Ocak (https://www.google.com/maps/@38.7770275,37.0395569,7z/data=!4m2!21m1!1s%2Fg%2F11shww_tpt). Una àrea enorme amb ciutats de 2 milions d’habitants com Alep (Síria), Adana, Gaziantep, Sanliurfa i la kurda Diyarbakir (Turquia). També hi ha llocs amb un important passat històric i arqueològic com Antioquia, fundada al segle IV aC per un general d’Alexandre Magne, que fou capital de l’Imperi selèucida, de la província romana de Síria i del Principat croat d’Antioquia, víctima d’un altre terratrèmol el 20 de febrer. I, si a les ciutats les conseqüències foren devastadores, a les zones rurals, com recollia en aquestes pàgines el 18 de febrer l’entrevista d’Anna Montraveta Riu, la manca de recursos, d’assistència oficial i d’atenció mediàtica agreujava els efectes mortífers del sisme provocat per la confluència de les plaques d’Anatòlia i d’Euràsia. En total, més de 50.000 víctimes.

A Turquia, el tema de les responsabilitats li esclatava a Recep Tayyip Erdogan tres mesos abans de les eleccions i després de vint-i-un anys al poder. Als països amb menys recursos, les efectes letals dels desastres naturals són més greus que als països més rics. Però, aquest no és el cas de Turquia, amb un PIB per capita similar al de Croàcia, Eslovàquia i Letònia, superior al de Romania, Grècia i Rússia i només un 18% inferior al de la UE. Per tant, hi ha imprudències dels constructors, que no usen ni els materials ni les tècniques adients per a una regió amb una forta activitat sísmica. I també del govern, per la falta d’una normativa de prevenció adequada. És més, darrere de les deficiències hi ha una trama de corrupció que implica directament l’Estat i les autoritats polítiques. Erdogan intenta amagar la seva culpabilitat: empresona i acusa de negligència empresaris de la construcció, deté periodistes i ciutadans que denuncien la manca de previsió, reprimeix les manifestacions i bloqueja l’accés a Twitter, per on circulen vídeos amb les protestes i les crítiques al govern, tot i que així també emmudeix la veu de persones soterrades que usaven la xarxa per donar a conèixer la seva ubicació. Un desastre de gestió política. En suma, la catàstrofe posa al descobert les responsabilitats polítiques d’unes autoritats (estatals i locals), que reben compensacions per no exigir els requisits mínims contra sismes en les edificacions, mentre que l’impost per la prevenció dels mateixos, establert després del terratrèmol del 1999, porta recaptats 4.600 milions de dòlars. I ací és on li dol a Erdogan, que tem que la corrupció i el terratrèmol li dificultin la reelecció.

La població, segons l’escriptora turca Ece Temelkuran, respon amb dolor i ràbia a una catàstrofe natural agreujada per la desídia d’Erdogan, que ha ignorat durant anys les advertències de sismòlegs i enginyers, que exigien un pla per fer front a una situació com aquesta. Els edificis s’han enfonsat com si fossin de paper i les carreteres i els aeroports han quedat destruïts, la qual cosa ha dificultat l’accés a les zones afectades. I, en fi, les organitzacions d’ajuda turques han resultat ser una peça més d’un entramat de corrupció amb l’epicentre al govern.

A Síria, a Latakia i a Alep, arribà molt aviat l’ajuda de les Nacions Unides i de països musulmans. Un escenari més dantesc al nord d’Alep, a la regió d’Idlib, amb dotze anys de guerra i de resistència de les Forces Democràtiques Sirianes (SDF) i d’un conglomerat de petits grups. Bashar al-Assad, amb ajuda russa, intenta controlar aquest enclavament d’origen kurd on l’exèrcit turc també fa incursions, mentre les Unitats de Protecció Popular kurdes (Yekîneyên Parastina Gel, YPG), que tenen el suport de Washington, patrullen la frontera entre Turquia i Síria, s’enfronten a grups residuals de l’Estat Islàmic (EI), gestionen el camp de concentració d’Al-Hawl (nord-est de Síria), on hi ha recloses les famílies vinculades a l’EI, i viuen sota l’amenaça de les bombes i una possible invasió turca. Aquí, la situació de conflicte ha fet gairebé impossible l’arribada d’auxili com denunciaven els Cascos Blancs –creats durant la guerra civil per assistir les víctimes–. O, com es planyia un veí: “Ara que ens havíem acostumat a protegir-nos dels bombardeigs [russos], ens trobem indefensos davant els efectes del terratrèmol.” Trist epíleg d’una situació en què la guerra i la política resulten encara més destructives que les forces de la naturalesa.