‘Mallorquinismes’, la nació subterrània

Un dels editors més actius, regulars i interessants de la nostra cultura és, sens dubte, Lleonard Muntaner, de Palma. Juntament amb Vicent Olmos, de Catarroja, de l’editorial Afers, disposen d’un catàleg d’obra publicada tan variat com de lectura obligada. Hi ha molts títols de referència que han aparegut en aquestes editorials, circumstància que comparteixen també amb Pagès Editors, de Lleida, i, a un altre nivell, amb les Edicions del Trabucaire, de Perpinyà. Es tracta d’obres d’un interès evident que, entre altres factors, tenen en comú el fet d’haver estat publicades fora de Barcelona: a Mallorca, al País Valencià, a la Catalunya Nord i a les terres de Ponent del Principat, a la perifèria, doncs, d’on radiquen les editorials més comercials, majoritàriament de llengua espanyola. Aquesta realitat posa de manifest que la vitalitat de la cultura catalana ni comença, ni s’acaba, feliçment, a Barcelona, sinó que és impossible disposar d’una mirada global de tota la’aportació insubstituïble que fem al patrimoni cultural universal, sense el País Valencià, les Illes Balears i la Catalunya Nord. Alhora, però, el desconeixement que, de Catalunya estant, s’acostuma a exhibir d’allò que succeeix més enllà del Sénia, les Alberes i la mar, és, llastimosament, colossal. La inexistència d’un mercat cultural, comú i compartit per tots els Països Catalans, és una de les nostres grans mancances, fet que ens afebleix enormement ja que no ens permet treure el màxim profit de les nostres potencialitats, presents arreu del territori. S’ha de reconèixer que, per estar al dia de les novetats editorials en català, de Perpinyà a Alacant, cal fer una veritable cursa d’obstacles i no sempre s’arriba a la meta desitjada.

Un dels títols recents que cal llegir és Mallorquinismes: una història oral. Identitat, cultura, societat i política, de Miquel Vidal Bosch i José María Gago González, editada per Lleonard Muntaner. Es tracta del resultat de vint-i-dues entrevistes mantingudes amb noms destacats de la societat mallorquina sobre la identitat de l’illa. És, doncs, una aportació necessària que s’inscriu en el valuós treball polític i cultural que duen a terme les Fundacions Darder Mascaró, en la construcció del marc teòric d’una esquerra nacional i moderna. L’obra confirma impressions ja assumides, com la inexistència d’un “país balear” resultat d’una identitat comuna per a les quatre illes. I fa un repàs històric de les diferents expressions del mallorquinisme cultural i polític, així com de la relació d’aquest concepte amb el d’independentisme o sobiranisme. Descriu les diverses expressions mallorquinistes durant el franquisme i n’analitza també els reptes de futur. Certament, la Mallorca d’avui és el resultat de les influències acumulades, sobretot al llarg dels dos darrers segles. I res no seria com és avui si abans no haguessin existit Miquel dels Sants Oliver i Gabriel Alomar, o més recentment Gregori Mir o Josep Melià, entre d’altres. Però tampoc sense unes sigles com les del PSM, partit al qual em vaig afiliar el 1984, de Tarragona estant, on devia ser l’únic no mallorquí, fora de l’illa, que n’era membre. Aquella herència pessemera avui ha confluït a Més per Mallorca, si bé no sempre ho ha fet amb la claredat nacional que en caracteritzà els fundadors. El paper de l’Obra Cultural Balear ha estat també clau en la configuració de la identitat, així com publicacions com Lluc o El Mirall.

Llegit amb ulls del Principat, pot sorprendre que un dels capítols del llibre, és a dir, un dels temes centrals de les converses amb els vint-i-dos personatges sigui, precisament, la qüestió dels Països Catalans, un àmbit que no sols no es qüestiona des del punt de vista cultural, sinó que en molts casos hi és present com a concepte polític i, sovint, d’una forma latent, que fa pensar en l’existència d’una nació subterrània, que no es troba establerta encara en la consciència ciutadana, com a objectiu immediat. És ben significatiu que aquesta qüestió, com l’apartat en què es tracta “Per què el mallorquinisme no és un fenomen de masses?” siguin aquells als quals el llibre dedica més extensió i, per tant, atorga una importància més gran. Pep Melià i Gori Mir hi reben la gratitud merescuda, en la presa de consciència col·lectiva dels mallorquins, gràcies a obres com La nació dels mallorquins (1990), de Melià, aparegut inicialment com Els mallorquins (1967) i també El mallorquinisme polític (1975), que, amb el pseudònim d’Anselm Llull, va publicar Mir a les Edicions Catalanes de París. Però seria aquest un reconeixement que faria curt si no tingués en compte també altres obres, com L’Esquerra Nacionalista a Mallorca  (1900-1936), l’antologia i estudi de textos d’aquest espai polític que Sebastià Serra i Mateu Morro van preparar el 1986. El mateix Morro, justament, acaba de treure La memòria esborrada. Francesc de Sales Aguiló (1899-1956), la biografia del conseller republicà de Palma, mort a l’exili a Caracas, partidari de  la federació entre Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears i, el 1997, Per Mallorca. Textos de lluita i reflexió. Uns altres dels títols clàssics corresponen a La catalanitat de les Mallorques, conferència pronunciada el 1916 per l’apotecari i futur batlle de Felanitx Pere Oliver i Domenge, així com Pel ressorgiment polític de Mallorca (1931), de Guillem Forteza, batlle de Palma. En defensa d’aquest país (1993) va ser escrit per Pere Sampol i Sebastià Serra i, La identitat reeixida (2002), per Bartomeu Mestre. Mereixen el seu esment Països Catalans, en plural, (2005), obra coordinada per Damià Pons, i també la visió de les noves fornades amb Somnis compartits. La identitat mallorquina a debat (2016), de Joan Pau Jordà, Joan Colom i Gabriel Mayol.

Una menció, per la seva singularitat, cal fer -la a I si passa, què ens passa? Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera davant la independència de Catalunya (2015), una obra col·lectiva en què diversos autors de cadascuna de les quatre illes reflexiona sobre les conseqüències que, en tots els àmbits, podria tenir la independència del Principat i com caldria reaccionar-hi. És significatiu de com el tema dels Països Catalans és sempre recurrent en el pensament polític de les Balears i que les reflexions, anàlisis i aportacions teòriques o històriques no es limitin tan sols a la Balear major. També a Menorca trobem exemples clars d’una mirada que abasta el conjunt de territoris de llengua catalana. Sense haver d’anar als anys vint i trenta del segle passat, el nom de l’historiador Andreu Murillo és d’esment obligatori pels seus articles i la seva tasca de recerca, ara en procés d’estudi per Nel Martí. Justament, Martí, que va ser conseller, diputat, secretari general del PSM i coordinador general de Més per Menorca és també l’autor de  La nació dels menorquins (2010) i, més recentment, també publicat per Lleonard Muntaner, d’El somni menorqui(nista). Antecedents i referents del menorquinisme polític (2021). Abans, J. M. Quintana havia escrit Els menorquins i l’autonomia (1977 i Regionalisme i cultura catalana a Menorca (1998). No fora possible tancar el cercle menorquí sense referir-nos a Joan-Francesc López Casasnovas, el ciutadellenc desaparegut el juliol passat, les conferències, articles, intervencions polítiques i discursos parlamentaris del qual el converteixen en figura emblemàtica de l’esquerra menorquina, amb una concepció nacional, cultural i política que abastava el conjunt dels Països Catalans. Pel que fa a Eivissa, un nom s’imposa de forma clara com a referent i és el de Bernat Joan i Marí, exdiputat al Parlament Europeu i Secretari General de Política Lingüística, ha escrit Eivissa i Formentera en la construcció nacional (2002), Els Països Catalans. Un projecte articulable. (2004), (Re)pensar el nacionalisme (2008), Per la refundació del nacionalisme (2012) i, amb altres autors, Autoestima i Països Catalans (2003).

En contrast amb aquesta producció teòrica i un capital bibliogràfic important, d’entre els centenars de llibres, prop d’un miler, que ha generat l’anomenat “procés” al Principat, són ben pocs els que fan plantejaments i reflexions serioses sobre l’àmbit nacional català i les conseqüències polítiques que hauria de significar el fet d’assumir els Països Catalans com a nació compartida, sense hegemonismes per part del Principat. Un projecte de confluència nacional entre Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears, a hores d’ara, ja només pot ser viable si es fixa a l’horitzó la construcció d’una República Confederal en la qual, a partir de la realitat i la idiosincràsia de cada territori, tots ens hi puguem sentir còmodes. Però si volem un demà lliure, sobirà i compartit, hem de començar a construir-lo des d’avui mateix. Per això, obres com Mallorquinismes ens ajuden a veure la situació existent a cada indret, a través de l’opinió de persones que hi ostenten un lideratge referencial, forjat al llarg dels anys.