PERQUÈ POT

Fa uns dies, una infer­mera de la Vall d’Hebron publi­cava un vídeo en què bàsica­ment es pixava en el català, llen­gua del país que li ha donat feina i llen­gua dels paci­ents a qui atén. Últi­ma­ment m’ha aga­fat per lle­gir manu­als de criança res­pec­tu­osa i m’està interes­sant molt com un nen esdevé d’adult un cretí. Em pre­gunto com han estat edu­cats alguns (un per­cen­tatge bas­tant ele­vat) per anar pel món amb acti­tuds pocs apro­pi­a­des. Poso exem­ples: plo­rar per acon­se­guir un fi o el que és el mateix, anar per la vida fent xan­tatge emo­ci­o­nal. Més exem­ples: fer tard sem­pre, per sis­tema; ser des­a­gra­da­ble, ser poc seriós, ser irres­pon­sa­ble, des­con­si­de­rat, roí. Totes aques­tes acti­tuds que ser­vi­dora i segur que més d’un lec­tor d’aquesta casa també troba detes­ta­bles són el leit­mo­tiv de tants d’altres.

Com és que Cata­lu­nya pots tro­bar-te en un hos­pi­tal públic, una uni­ver­si­tat pública o un jut­jat on no t’enten­guin en català? Però el cas és que igual que a la infer­mera, també als pro­fes­sors o als jut­ges de torn, els han con­trac­tat sense saber-lo par­lar. No m’interes­sen tant aques­tes acti­tuds com per què es tenen i, al final, he arri­bat a la con­clusió (segu­ra­ment hi ha tot un ves­sant psi­cològic o con­duc­tual que ho explica millor que jo) que qui es com­porta d’aquesta manera és perquè pot. Ras i curt. Perquè li fun­ci­ona. Perquè no hi ha ningú posant límits a l’altra banda. Perquè se surt amb la seva. Perquè no hi ha represàlies. El que deia: perquè pot.

I ja no parlo de come­tre delic­tes, sinó d’actes quo­ti­di­ans, peti­tes o grans insolències que ens tro­bem en el dia a dia. És fàcil que qui tin­gui alguna d’aques­tes acti­tuds la faci sense pen­sar-hi, de manera natu­ral, que ni tan sols se n’adoni, que actuï així per sis­tema. Que ho tin­gui tan inte­grat en la seva manera de fun­ci­o­nar que s’excusi amb un sim­ple “ja saps com soc” o pit­jor, amb un “no passa res”, i que tot l’entorn l’hi com­pri. Fins que un dia aquest indi­vidu topi amb un límit con­tun­dent, amb una paret de frontó, amb una porta de vidre. Que la represàlia sigui tan gran que escar­menti; que es jugui la feina per inso­lent i des­a­gra­da­ble, o que sim­ple­ment, un dia, pot­ser l’única per­sona que encara l’aguanta li digui: “Mira, és que ets un cretí.”