PERQUÈ POT

Fa uns dies, una infermera de la Vall d’Hebron publicava un vídeo en què bàsicament es pixava en el català, llengua del país que li ha donat feina i llengua dels pacients a qui atén. Últimament m’ha agafat per llegir manuals de criança respectuosa i m’està interessant molt com un nen esdevé d’adult un cretí. Em pregunto com han estat educats alguns (un percentatge bastant elevat) per anar pel món amb actituds pocs apropiades. Poso exemples: plorar per aconseguir un fi o el que és el mateix, anar per la vida fent xantatge emocional. Més exemples: fer tard sempre, per sistema; ser desagradable, ser poc seriós, ser irresponsable, desconsiderat, roí. Totes aquestes actituds que servidora i segur que més d’un lector d’aquesta casa també troba detestables són el leitmotiv de tants d’altres.

Com és que Catalunya pots trobar-te en un hospital públic, una universitat pública o un jutjat on no t’entenguin en català? Però el cas és que igual que a la infermera, també als professors o als jutges de torn, els han contractat sense saber-lo parlar. No m’interessen tant aquestes actituds com per què es tenen i, al final, he arribat a la conclusió (segurament hi ha tot un vessant psicològic o conductual que ho explica millor que jo) que qui es comporta d’aquesta manera és perquè pot. Ras i curt. Perquè li funciona. Perquè no hi ha ningú posant límits a l’altra banda. Perquè se surt amb la seva. Perquè no hi ha represàlies. El que deia: perquè pot.

I ja no parlo de cometre delictes, sinó d’actes quotidians, petites o grans insolències que ens trobem en el dia a dia. És fàcil que qui tingui alguna d’aquestes actituds la faci sense pensar-hi, de manera natural, que ni tan sols se n’adoni, que actuï així per sistema. Que ho tingui tan integrat en la seva manera de funcionar que s’excusi amb un simple “ja saps com soc” o pitjor, amb un “no passa res”, i que tot l’entorn l’hi compri. Fins que un dia aquest individu topi amb un límit contundent, amb una paret de frontó, amb una porta de vidre. Que la represàlia sigui tan gran que escarmenti; que es jugui la feina per insolent i desagradable, o que simplement, un dia, potser l’única persona que encara l’aguanta li digui: “Mira, és que ets un cretí.”