IMPUNITAT

Els dar­rers dies ham tin­gut conei­xe­ment de més detalls sobre les mar­tin­ga­les al vol­tant de l’ano­me­nada ope­ració Cata­lu­nya; una ope­ració d’estat que es va començar a posar en marxa el 2012 amb l’objec­tiu d’atu­rar l’inci­pi­ent procés inde­pen­den­tista. Els enre­gis­tra­ments de l’exco­mis­sari José Manuel Villa­rejo i el mis­sat­ges loca­lit­zats al seu mòbil han permès conèixer quan va començar i com fun­ci­o­nava la trama. Segons s’ha sabut, es van inves­ti­gar il·legal­ment polítics i empre­sa­ris cata­lans, es van cons­truir pro­ves fal­ses i es van cana­lit­zar a través de peri­o­dis­tes que for­ma­ven part de la trama i, com a con­seqüència de tot ple­gat, es van con­di­ci­o­nar els resul­tats elec­to­rals. Aquest dilluns, l’excon­se­ller d’Eco­no­mia Jaume Giró s’ha sumat al setge judi­cial amb una nova que­re­lla, i és molt pro­ba­ble que en els pro­pers dies se n’afe­gei­xin més. Caldrà veure, en tot cas, quin recor­re­gut judi­cial té aquesta història que, de moment, ja es troba en mans d’un jut­jat d’ins­trucció de Madrid, que ha obert una inves­ti­gació.

Tot apunta cap al Par­tit Popu­lar, des dels seus escu­ders a Bar­ce­lona fins als que manen a Madrid. Però no ens enga­nyem. L’ano­me­nada ope­ració Cata­lu­nya no és sinó la forma més mal­des­tra, la més cas­posa, de com­ba­tre l’inde­pen­den­tisme. Una pràctica per­fec­ta­ment arre­lada en la tra­dició espa­nyola, que ha com­ba­tut la dis­sidència a cops de sabre, amb joc brut i amb tots els meca­nis­mes ima­gi­na­bles. Els exem­ples són infi­nits, i no només per al nos­tre país. Que els ho expli­quin als bas­cos. El dia 1 d’octu­bre del 2017 ens van inten­tar convèncer a cop a porra, des de l’endemà mateix van fer-ho amb bar­rots de presó i temps enrere, quan van començar a ensu­mar que això anava de debò i no era només una empre­nyada cir­cums­tan­cial per la sentència de l’Esta­tut, van fer-ho a través de les cla­ve­gue­res de l’Estat. El PP ha estat un actor essen­cial en aquesta ope­ració, però el PSOE no ha estat només un con­vi­dat de pedra. L’esquerra espa­nyola conei­xia per­fec­ta­ment el que s’estava fent a Madrid, igual que conei­xia els espi­o­nat­ges de l’ano­me­nat cas Pega­sus. El govern de Pedro Sánchez ha mirat de cobrir aque­lla etapa del Par­tit Popu­lar i ha fet veure que tot allò els era aliè; però tot fa pen­sar que hi havia més acords dels que en rea­li­tat conei­xem. Sigui com sigui, és alta­ment pro­ba­ble que aquest nou escàndol, que en qual­se­vol altre estat hau­ria pro­vo­cat comis­si­ons par­la­mentàries, dimis­si­ons o des­ti­tu­ci­ons, acabi en no res, en la més abso­luta impu­ni­tat. I així anem.