Opinió
Gonzalo Boye
CLAVEGUERES SISTÈMIQUES
Mentre més pudor desprenen les clavegueres de l’Estat, més tinc la sensació que estem al davant d’un fenomen sistèmic en lloc d’uns fets puntuals relacionats amb un determinat fenomen criminal que en qualsevol estat democràtic i de dret seria erradicat mitjançant l’oportuna investigació judicial i la corresponent sanció penal.
A Espanya, les coses són diferents, ni s’agafa el “toro per les banyes” –dita molt espanyola–, ni es fa res més enllà d’alarmar-nos uns dies, ja quasi diria unes hores, cada vegada que se saben noves dades que ens fan veure una petita part del problema. Així mateix, des d’una perspectiva ciutadana, sembla que la cosa mai va amb el conjunt de la societat, tot i que realment aquest és el problema: les clavegueres s’acarnissen amb uns però ataquen tota la societat i les bases mateixes de qualsevol sistema democràtic.
Per diverses raons, sens dubte cap d’adequada, hem acabat veient com el que abans era una feina soterrada, pròpia d’unes clavegueres, ha passat a fer-se a la llum del dia, amb amplis i descontrolats recursos públics i arribant a límits intolerables mitjançant la utilització de mètodes perversos que van des de la invenció de proves falses i la compra de testimonis –amb la seva corresponent inclusió en atestats policials per a la seva útil judicialització–, fins a la utilització de mètodes perversos d’espionatge, sense cap suport legal i encara menys sense cap motiu.
Tot això està passant des de fa massa temps i no sembla que estiguem al davant d’un fenomen que hagi de desaparèixer ni davant del qual hi hagi una autèntica voluntat d’erradicació; més aviat sembla que el que realment hi ha és un interès d’ús partidista d’aquestes estructures corruptes que permeten a uns pocs controlar tot un estat des de les clavegueres. Aquesta dinàmica de funcionament d’uns aparells delictius incrustats en les estructures de l’Estat és, sobretot, un fenomen clar de corrupció i, a més, amb grups criminals que actuen coordinadament, amb una evident distribució de tasques i amb la finalitat d’obtenir uns beneficis determinats que no necessàriament han de ser avaluables econòmicament. Sí que és corrupció, però no només corrupció.
Si algun dia es pretén reformar aquest Estat, corcat des de les entranyes –potser és més adequat dir des de les clavegueres–, aleshores s’haurà d’actuar de manera radical, és a dir acudint a l’arrel del problema i abordant-lo sense miraments. L’inconvenient és que en una dinàmica sanadora com la que proposo, potser descobrim que la dimensió és de tal envergadura que s’ha d’abordar des d’una perspectiva de nova creació o constituent perquè arriba un moment en què res del que hi ha serveix o, fins i tot, no hi ha garanties que res del que hi ha no estigui contaminat per pràctiques delictives, corruptes, que fa dècades que duren fins i tot a la vista i la paciència de tots.
Tanmateix, si es volgués abordar el tema de manera radical, que és l’única possible davant d’una descomposició sistèmica d’aquesta intensitat –i un cop s’hagin calmat les aigües, s’hagi desinflamat el fervor patri i s’hagin conegut totes les dades que han envoltat casos com ara l’operació Catalunya i el Catalangate, entre d’altres–, descobrirem com són de nauseabundes les clavegueres d’on provenen aquestes accions, com de perilloses, com d’extensos són els seus tentacles, quants delictes han comès i quants diners públics ens ha costat tot això.
Es descobrirà que molts dels que s’emparen en una aparença d’honorabilitat i honestedat i que actuen des de posicions de poder no són més que autèntics delinqüents disposats a qualsevol tipus d’extorsió amb tal d’aconseguir els seus objectius, que no són altres que destruir els seus enemics –entre els quals, és clar, ens trobem tots aquells que per una raó o una altra ens hem convertit en incòmodes– i imposar una manera renovada de franquisme adaptada al segle XXI però tan dictatorial com la ja viscuda a Espanya.
Les línies vermelles que marquen el moment en què un sistema deixa de ser una autèntica democràcia ja van saltar pels aires fa molt de temps per culpa de les actuacions dels qui, en el més abjecte dels seus comportaments, s’autodefineixen com a constitucionalistes però són tan demòcrates com la turba que al seu dia va assaltar el Capitoli a Washington o va prendre Brasília per tractar d’impedir l’accés del president Lula al poder.
No crec, i així ho he dit moltes vegades, que estiguem al davant d’una actuació coordinada de l’Estat, ni de bon tros davant d’una actuació governamental; estic convençut que hi ha sectors, grups o nuclis de poder, aliens al govern central, que des de les seves posicions van actuant en el que ells entenen que és la manera com s’ha de combatre els enemics i, de passada, consolidant les seves quotes de poder. Dit això, és evident que el govern hi té responsabilitat, per una raó tan simple com que disposa de tots els mitjans i mecanismes per investigar o fer investigar, de manera eficaç i efectiva, tot el que ha succeït; les raons per no fer-ho són el problema de fons i la quota de complicitat que els correspon.
És evident que el govern central actual no té un control efectiu sobre l’Estat ni els seus aparells i que, més aviat que tard, tot o part del govern es pot veure en una situació igual a la que ens enfrontem molts; la diferència, insisteixo, radica en el fet que ells tenen instruments per, com a mínim, intentar canviar la realitat i reconduir la situació… Una altra cosa és que estiguin disposats a fer-ho pel cost que això pot tenir, inclosos els riscos de present i futur que pugui comportar.
El problema és que com més tard s’actuï més poderoses seran aquestes xarxes feixistes que controlen amplis sectors o nuclis de poder dins de l’Estat, que ens van fent la vida impossible a molts i restringint, de passada, els drets de tots. Posar-se de perfil no és la solució, el problema és que enfrontar-s’hi sí que té costos, i segurament aquesta és la raó per la qual es tendeix a fer la vista grossa. Els símptomes d’aquesta descomposició són cada dia més evidents, i com més es trigui a actuar més difícil serà impedir que se segueixin apropiant de les institucions –del poder ja ho han fet– per seguir perpetrant greus atemptats contra la democràcia, si és que aquest estat ho continua sent.
En realitat, i a mode de resum, tot el que estem veient publicat sobre les dinàmiques de les clavegueres de l’Estat són fets que molts sembla que estan disposats a empassar-se sense adonar-se que el que avui s’usa en contra d’uns demà es farà servir, clarament, en contra d’altres… Les clavegueres funcionen així, i la xarxa de clavegueram és tan gran que gairebé no queden sectors de la societat que no hagin estat penetrats per aquestes perverses dinàmiques. Un fidel reflex d’això el trobem en el silenci còmplice o còmode del quart poder, que en lloc d’investigar el fenomen es queda amb l’anècdota, a la superfície, sense ni tan sols plantejar-se si ells formen o no part del problema.
