LA DOBLE MORT DE FÈLIX MILLET

Aquesta setmana ha mort Fèlix Millet, qui va ser president de la Fundació Orfeó Català - Palau de la Música Catalana i, durant molts anys, un dels personatges més influents de la burgesia catalana. En unes declaracions que apareixen al llibre L’oasi català, escrit per Andreu Farràs i Pere Cullell, ell mateix es vantava de formar part d’un grup de “quatre-centes persones, que ens trobem a tot arreu i som sempre els mateixos”. Durant molts anys i a partir de la posició que li atorgava el Palau de la Música, Millet es va fotografiar amb empresaris i presidents del govern i es va convertir en un personatge gairebé intocable. El 23 de juliol del 2009, però, la seva figura va baixar abruptament dels altars i es va convertir en “el saquejador del Palau”. Va ser un d’aquells personatges que moren en vida, persones que viuen amb un vel de reconeixement i distinció i que, una vegada descobert, baixen directament del cel a l’infern i es converteixen en veritables empestats, a qui tothom evita. La societat actual, en què tot es coneix a una velocitat supersònica, és plena de casos d’ídols caiguts, des de futbolistes idolatrats fins a polítics respectats. No cal que posi noms. Molt probablement, qualsevol de vostès en té algun al cap, sense esforçar-s’hi gaire.

Però, més enllà de les misèries del personatge, la primera mort de Fèlix Millet també en va permetre descobrir una veritat incòmoda; una manera d’entendre el país en què hi havia qui gestionava les institucions o les entitats com si es tractés d’una propietat privada, on hom fa el que vol i qui gosa qüestionar-ho és titllat d’usurpador. La imatge del Palau de la Música convertit en l’escenari d’un banquet nupcial, i tot allò que es va donar a conèixer posteriorment sobre el casament de la filla de Millet, expressen prou bé fins a quin punt el personatge gestionava l’espai com si es tractés del seu jardí particular i, al mateix temps, com bona part de la societat catalana li reia les gràcies amb complaença o mirava cap a un altre costat. Amb el pas del temps, hem sabut que alguns dels que es relacionaven amb Millet actuaven així perquè també se’n beneficiaven directament, ja fos perquè utilitzaven el personatge i la institució com a instrument per finançar el seu partit o perquè intentaven fer política a Catalunya. El primer cop que va morir Fèlix Millet, doncs, no només va fer-ho el personatge que ell mateix s’havia creat, sinó també una determinada manera d’entendre el país. Que descansin en pau totes dues.