LA DOBLE MORT DE FÈLIX MILLET

Aquesta set­mana ha mort Fèlix Millet, qui va ser pre­si­dent de la Fun­dació Orfeó Català - Palau de la Música Cata­lana i, durant molts anys, un dels per­so­nat­ges més influ­ents de la bur­ge­sia cata­lana. En unes decla­ra­ci­ons que apa­rei­xen al lli­bre L’oasi català, escrit per Andreu Farràs i Pere Cullell, ell mateix es van­tava de for­mar part d’un grup de “qua­tre-cen­tes per­so­nes, que ens tro­bem a tot arreu i som sem­pre els matei­xos”. Durant molts anys i a par­tir de la posició que li ator­gava el Palau de la Música, Millet es va foto­gra­fiar amb empre­sa­ris i pre­si­dents del govern i es va con­ver­tir en un per­so­natge gai­rebé into­ca­ble. El 23 de juliol del 2009, però, la seva figura va bai­xar abrup­ta­ment dels altars i es va con­ver­tir en “el saque­ja­dor del Palau”. Va ser un d’aquells per­so­nat­ges que moren en vida, per­so­nes que viuen amb un vel de reco­nei­xe­ment i dis­tinció i que, una vegada des­co­bert, bai­xen direc­ta­ment del cel a l’infern i es con­ver­tei­xen en veri­ta­bles empes­tats, a qui tot­hom evita. La soci­e­tat actual, en què tot es coneix a una velo­ci­tat supersònica, és plena de casos d’ídols cai­guts, des de fut­bo­lis­tes ido­la­trats fins a polítics res­pec­tats. No cal que posi noms. Molt pro­ba­ble­ment, qual­se­vol de vostès en té algun al cap, sense esforçar-s’hi gaire.

Però, més enllà de les misèries del per­so­natge, la pri­mera mort de Fèlix Millet també en va per­me­tre des­co­brir una veri­tat incòmoda; una manera d’enten­dre el país en què hi havia qui ges­ti­o­nava les ins­ti­tu­ci­ons o les enti­tats com si es tractés d’una pro­pi­e­tat pri­vada, on hom fa el que vol i qui gosa qüesti­o­nar-ho és tit­llat d’usur­pa­dor. La imatge del Palau de la Música con­ver­tit en l’esce­nari d’un ban­quet nup­cial, i tot allò que es va donar a conèixer poste­ri­or­ment sobre el casa­ment de la filla de Millet, expres­sen prou bé fins a quin punt el per­so­natge ges­ti­o­nava l’espai com si es tractés del seu jardí par­ti­cu­lar i, al mateix temps, com bona part de la soci­e­tat cata­lana li reia les gràcies amb com­plaença o mirava cap a un altre cos­tat. Amb el pas del temps, hem sabut que alguns dels que es rela­ci­o­na­ven amb Millet actu­a­ven així perquè també se’n bene­fi­ci­a­ven direc­ta­ment, ja fos perquè uti­lit­za­ven el per­so­natge i la ins­ti­tució com a ins­tru­ment per finançar el seu par­tit o perquè inten­ta­ven fer política a Cata­lu­nya. El pri­mer cop que va morir Fèlix Millet, doncs, no només va fer-ho el per­so­natge que ell mateix s’havia creat, sinó també una deter­mi­nada manera d’enten­dre el país. Que des­can­sin en pau totes dues.