Què se n’ha fet, de la política?

La paraula política prové del grec polis, ‘ciutat’, i designa la capacitat dels ciutadans lliures per prendre decisions sobre com governar-se i resoldre els problemes de convivència. Avui, però, s’aplica el concepte a la gestió d’entitats més grans i parlem d’estats, comunitats autònomes, lands, regions, etcètera, i distingim tres nivells de polítiques diferents (estatals, regionals i locals), a més d’aplicar el terme a accions temàtiques com política cultural, econòmica, esportiva, etc. La paraula pren plenament sentit en els estats democràtics on els governants representen la voluntat majoritària dels ciutadans, són escollits periòdicament per sufragi universal, lliure i secret entre una pluralitat de propostes (partits polítics) d’ideologies diferents i per a un temps determinat. Quan una sola proposta no obté la majoria, es poden formar coalicions de govern –o el suport parlamentari– entre diferents partits polítics que comparteixen un mínim comú denominador. També s’atribueix a Aristòtil, Maquiavel, Bismarck o Churchill una definició d’urgència que afirma que la política “és l’art del possible” quan s’arriba a acords entre forces molt diferents o contra natura entre aquells que només tenen en comú desplaçar del poder –o evitar que hi arribi– una opció que provoca el rebuig (per mala gestió, corrupció, actituds xenòfobes, defensa de valors totalitaris, etc.) entre la resta de forces polítiques.

En els darrers anys, en paral·lel amb una societat dominada per la immediatesa de les xarxes socials –només existeix l’avui–, la política ha esdevingut pur tacticisme, exabrupte i banalitat. I així, en la majoria de la gent i en els mitjans de comunicació, s’escola insidiosament la idea que el passat simplement no existeix i que, per tant, no hi ha possibilitat de comparar l’avui amb l’ahir. Així el feixisme, el supremacisme, les fake news, la xenofòbia, la buidor de les propostes polítiques –només hi ha eslògans i una absència gairebé total de propostes argumentades i sòlides–, la simplicitat, la cridòria... retornen amb aparença de novetat, de suposada modernitat, per embolcallar els discursos conservadors i reaccionaris de sempre.

L’actual campanya per les municipals –i, de retruc, per les legislatives espanyoles i alguns voldrien també pel Parlament de Catalunya– no convida a l’optimisme ni a pensar que això pot canviar, perquè predomina el tacticisme i el convenciment, en la majoria de líders polítics, que s’adrecen a un electorat menor d’edat. Uns, després de quatre anys de govern conjunt, escenifiquen una ruptura que no els impedirà, però, tornar a pactar per mantenir-se al poder. Un divorci exprés en què tots els errors són culpa de l’anterior soci de govern i tots els encerts, propis. I es remata la jugada amb algun fitxatge sonat per tal d’anul·lar alguns membres de la llista amb un gruix polític que podria fer ombra a qui l’encapçala. D’altres amaguen les sigles d’un partit que apel·la a una confrontació que no s’especifica i recuperen missatges nostàlgics d’un ahir en què gaudien d’un crèdit avui perdut. Hi ha qui fa del pragmatisme virtut, mentre que d’altres amb prou feines saben el món en què viuen. I JuntsxCat ressalta la contradicció d’ERC, que dona suport a un govern socialista que no vol investigar l’espionatge als independentistes. Ras i curt, el 52% va ser un miratge estadístic que fa temps que no existeix. I, al marge, perquè se’n desconeixen els responsables, l’operació de guerra bruta més abjecta, indigna i innoble mai vista, els cartells en què apareix el candidat d’ERC a l’alcaldia de Barcelona, Ernest Maragall, i el seu germà, el president Maragall, i en què es fa mofa dels malats d’Alzheimer.

No hauria de ser consol mirar cap al pati del veí, on Cuca Gamarra s’esgargamella blasmant contra la corrupció del PSOE en referència al cas del diputat canari Juan Bernardo Fuentes, tot i que ningú posaria la mà al foc pels dos expresidents populars. El PSOE menysprea el comitè del Parlament Europeu que investiga el Catalangate, es nega a comparèixer davant la comissió del Parlament i fa pinya amb el PP per impedir la creació d’una comissió similar al Congrés dels Diputats. I tot plegat amb l’esperpent d’un antic dirigent comunista liderant una moció de censura de Vox contra l’anomenat govern Frankenstein, el de Pedro Sánchez amb suport de nacionalistes bascos i independentistes catalans.

En definitiva, entretinguts en foteses com nens al pati del col·legi. És urgent una regeneració política que permeti recuperar l’expressió més noble de la paraula i dignificar-ne el significat. Com diria el Joan Tardà del Polònia, “perdoneu, però algú ho havia de dir!”.