Tamames no fa només pena

Veig tothom molt entretingut enfotent-se de la moció de censura de Ramón Tamames en nom de Vox. I és natural: tot el que l’ha envoltada ha estat, en efecte, esperpèntic. El seu discurs feia pena, era inconsistent, soporífer, arnat; feia pudor de resclosit, vergonya aliena. I per arrodonir l’oprobi, l’endemà mateix va posar-lo a la venda: 4,74 euros, costa la broma. Tamames va ser ben bé el contrari d’aquella barreja de tendresa i saviesa que pot desprendre una persona gran, i que s’encarna en la figura de l’avi. Ell va ser tan rematadament arrogant com inepte. L’antítesi de la venerabilitat. D’aquí a dir que l’espectacle va ser un fracàs, però, hi va un bon tros. Perquè la moció no tenia l’objectiu de seduir-me a mi ni a cap lector d’aquest article. I això sovint se’ns oblida.

No hi ha dubte que si Tamames hagués estat menys mediocre i més en forma (i no em refereixo a l’edat) hauria estat molt millor per a Vox, però la seva funció principal, malgrat el que ell i el seu ego creguessin, no era impartir cap lliçó d’oratòria. El que més s’ha repetit als mitjans per referir-se a Tamames és que va ser un destacat comunista. És igual que faci dècades que va passar-se al costat ranci, porta l’etiqueta d’excomunista ben enganxada i, lluny de desprestigiar-lo, és precisament això el que l’ha fet tan útil.

La tria de Tamames encaixa amb l’estratègia que du a la pràctica en l’àmbit mundial l’extrema dreta: potinejar l’imaginari de l’esquerra i apropiar-se’n el llenguatge i els referents per vendre idees reaccionàries. Qui va escollir Tamames no volia engalipar el politòleg que puntua la qualitat dels discursos, sinó un senyor desencantat que tota la vida ha votat el PSOE, que se sent tan espanyol que preferiria una Espanya fatxa abans que rota i a qui el feminisme l’acoquina. No és el mateix, però em recorda els temps de: “Qui vols que voti Trump, amb la pena que fa?”, seguit de: “Ah, és que l’han votat els incultes del camp.” Compte a mirar per sobre de l’espatlla, a intel·lectualitzar les anàlisis: al món no hi ha només politòlegs i periodistes. Per sort.