EN GUERRA CONTRA EL PROPI COS

Si ets prima vols tenir corbes, si ets grassa vols estar prima, si ets alta t’incomoda destacar; si ets baixa, que riguin de tu. Si tens acne no vols sortir de casa, si el teu cabell no és completament llis el planxes per dominar-lo. Si per contra és massa llis intentes sigui com sigui donar-li volum. Si se’t torcen una mica les dents i la teva família té prou diners et posaran aparells infernals a la boca per assegurar un somriure perfecte. Si no tens diners t’hauràs de conformar a somriure poc. Si et surten estries et posaràs a plorar i si tens cel·lulitis no et consolarà saber que més del 90% de les dones també en tenen.

Tu vols ser perfecta, perquè t’han programat per pensar que ho has de ser. T’han programat subtilment des de petita, des que a la sortida de l’escola has escoltat una mare criticant-ne una altra perquè la seva filla de 6 anys està grassoneta. Des que t’adones que totes les noies que surten a les revistes i per la televisió són gairebé perfectes. Des que t’enfonsen en un univers Disney on la diversitat física ha brillat durant dècades per la seva absència. Des que et fixes que tots els maniquins de les botigues són prims i atlètics. Des que comproves amb angúnia, dia a dia, que les persones que són guapes dins els estàndards comuns sembla que tinguin la vida més fàcil (i no t’equivoques, hi ha estudis fets amb base científica que ho confirmen). Fins i tot et condicionen quan descobreixes, per fi, això que ara s’anomena moda curvy. Comences a creure que potser les coses estan canviant si les talles grans omplen el mercat, però també t’endús una decepció quan es denuncia que en realitat moltes d’aquestes models no són tan grasses i les omplen de farcits per engreixar-se de manera fictícia. És a dir, es pot tenir el cos gros per continuar venent roba, però la cara ha de seguir les normes. És tanta la pressió estètica que no en fem prou amb pedagogia i bones intencions. Fan falta mesures reals i concretes. I ara, afortunadament, en tenim dues que van en aquesta línia. D’una banda, a escala estatal, la campanya del Ministeri d’Igualtat Ara que ja ens veieu, parlem de feminisme, amb diversos anuncis de televisió, ràdio i premsa. En un d’aquests, el que ha aixecat molta polseguera, es veu una noia grassa practicant sexe amb un noi prim. Ha estat fantàstic per desvelar la hipocresia de tots aquells que es diuen feministes però que l’han considerat groller i de mal gust. Senyors, i senyores, ofesos: no es tracta de gustos, es tracta de copsar l’atenció de la gent, de provocar-li el mateix malestar de la noia grassa quan reconeix que ha d’apagar el llum per fer l’amor amb la seva parella. Només si ens posem en la pell dels altres ens adonarem de com resulta de dolorós no tenir un cos normatiu. I aquí trobem la segona iniciativa important: la decisió de la Generalitat d’obligar, a través de sancions, que les marques de moda ofereixin més talles de roba i informar de l’equivalència amb les mesures corporals. És la punta de llança d’un pla ambiciós que vol posar fre a la pressió estètica i que inclou, entre altres mesures, codis de bones pràctiques per promoure la diversitat corporal, la regulació dels uniformes obligatoris en determinades feines i els currículums cecs, sense foto.