LA DIANA BORRÀS

Sem­bla que durant el man­dat de Laura Borràs a la Ins­ti­tució de les Lle­tres Cata­la­nes, algu­nes coses es van fer bar­ro­e­ra­ment perquè, si no fos així, la Fis­ca­lia no s’hi hau­ria arra­pat com una lla­gasta. Ara bé, d’aquí al delicte hi ha un recor­re­gut tan sub­til que el vot par­ti­cu­lar d’una magis­trada del tri­bu­nal, advo­cant per una pena molt menor a la dic­tada, s’ha d’inter­pre­tar com un intent de fugir del biaix polític que sens dubte ha con­di­ci­o­nat tot el procés i la sentència. N’hi ha hagut prou indi­cis: una llarga i recar­go­lada ins­trucció, un magis­trat recu­sat per par­ci­a­li­tat en el judici a la mesa del Par­la­ment del 2017, una con­xorxa tèrbola entre la Fis­ca­lia i els altres acu­sats per incri­mi­nar Borràs i una petició addi­ci­o­nal d’indult per evi­tar que la con­dem­nada sigui també massa màrtir. Negar que és una diana política només es pot fer des del cinisme i des de la sub­versió par­ti­dista, però ara que el camí del recurs es farà llarg i difícil, Borràs hau­ria de refle­xi­o­nar si tota la munició que encara queda per llançar-li al damunt pot fer més mal a la causa política que defensa que no pas a ella.