Masies, la història que perviu

Un dia, per casualitat, vaig treure el nas a Twitter, fent temps mentre esperava un amic en un cafè tarragoní d’aquells d’abans, sense altre tret distintiu especial que els anys acumulats i una estètica que en delata l’edat, el seu atractiu principal. Va ser així com, enmig de l’oceà de notícies d’interès, d’altres de falses, algunes de divertides, acusacions de traïdoria en totes direccions i desqualificacions variades, vaig topar-me amb unes fotos singulars que em van captivar des del primer moment, per la seva originalitat. Es tractava d’un compte d’algú que es presentava amb el nom de La Caçadora de Masies i que s’identificava com a @martamasies. En l’actualitat, el compte ja té més de 47.000 seguidors, entre els quals figura algun expresident i exvicepresident de la Generalitat. No em fa estrany. La majestuositat de la senzillesa arquitectònica d’aquestes construccions populars fascina a l’instant, enganxa, reté la mirada i convida a passejar-se per tot d’imatges que sedueixen uns ulls àvids d’autenticitat i diferència. I, amb el panorama polític que tenim, l’observació d’aquestes edificacions resulta més gratificant a la mirada i més estimulant per a la imaginació que no pas certes conferències de premsa, determinades sessions parlamentàries o alguns simulacres de mítings, per dir-ho d’alguna manera.

El diccionari de l’IEC fa sinònims mas, que és la casa de pagès, i masia, mot aquest que defineix com a “unitat d’explotació agrícola tradicional integrada pel mas, pels conreus, pels estables, pels magatzems, etc.”. Així és com se’n diu a Catalunya, nord i sud, mentre que masada és el “conjunt patrimonial format pel mas o casa de camp amb la seva gleva establerts a un sol pagès”. A bona part del País Valencià s’utilitza majoritàriament el mot d’origen àrab alqueria, present també a Eivissa, per al mateix concepte de casa de camp amb terra de conreu, si bé a les Pitiüses la paraula conviu amb el característic casament, amb un sentit idèntic. És significatiu de com una certa herència cultural rural perviu encara en el subconscient de la gent el fet que L’Alqueria Blanca sigui el nom de la sèrie dramàtica de més èxit, a la televisió valenciana, al llarg dels anys. A Mallorca, i abans també a Tortosa, se’n deia possessió a “la porció gran de terreny de conreu, pertanyent a un propietari i depenent d’una casa situada dins la mateixa finca”, mentre que, a Menorca, lloc s’empra per referir-se a una “masia, finca rústica amb casa d’estatge per als pagesos que la conreen”. De com aquests mots ja eren sinònims fa segles, ens ho demostra el Tirant lo Blanc, en què es parla de “cascun d’aquests que tendrien lochs, masos o alqueries”. D’altra banda, trobem topònims com el municipi de Mas de Barberans (Montsià), s’Alqueria Blanca és el nom d’un llogaret al municipi de Santanyí, a la balear major, i l’Alqueria d’en Valls es troba a Dénia, mentre que el cognom Mas és un llinatge freqüent arreu dels Països Catalans.

No ha estat fins que he tingut a les mans el llibre La Caçadora de Masies que he sabut qui era Marta Lloret, el nom real d’aquesta tenaç descobridora de la nostra arquitectura popular a la ruralia, coautora també de l’obra Masies de Barcelona, que va tenir una exposició homònima al Palau Robert de la capital i que ja fa quatre anys que, mitjançant les xarxes socials, ens manté al dia de les seves caceres per la geografia nacional. Passant per la carretera, de camí a qualsevol lloc, tots hem vist, en algun moment, algun edifici isolat enmig del camp, en una plana, aturonat entre el boscam o assetjat supervivent entre blocs de formigó, tot resistint la pressió urbanística amb heroïcitat. Aquests darrers poden fer l’efecte d’estar fora de lloc, enfonsats als peus de gratacels on no es coneix ningú, ni ningú se saluda, ben al contrari del “bon dia” que no falta mai quan us trobeu algú pels volts d’una masia o als carrers d’un poble. En realitat, però, el que potser hauria de ser percebut com a fora de lloc, i a més de manera invasiva i a cops amb una certa agressivitat estètica i arrogància de mida, són aquest devessall d’edificis impersonals i massificats on l’existència transcorre en l’anonimat més fred, un cop fets malbé els vestigis d’uns altres models de vida i de relació social.

Mentre els masos, en particular la construcció destinada a habitatge, s’alçaven ufanosos com a referent humà d’una explotació agrícola o ramadera que es trobava en plena activitat, les masies van sobreviure guerres i maltempsades, pestes i malalties. Però, en el moment que hi cessà l’activitat econòmica hi començà també el declivi, s’abandonaren els conreus o la cria de bestiar i la gent va passar a viure al centre del poble o de la ciutat. Va ser el principi de la fi. L’esplendor d’altres èpoques va començar a marcir-se, la vitalitat d’antany va ser substituïda per l’abandonament, la deixadesa, la decadència, la solitud, el silenci. I allò que un dia va ser un mas ple de vida, de crits, de joia, va esdevenir un mas robat, solitari, isolat, silent. Hi ha masies i masies, és clar. Vull dir que no totes tenen la mateixa sumptuositat, però sí que comparteixen una mateixa bellesa si som capaços de mirar-nos-les amb un esguard tendre, comprensiu i còmplice. Parlo d’una mirada prou qualificada i serena per saber descobrir tot allò de bell que, de forma inesperada, ens pot sorprendre en qualsevol racó de la casa. La humilitat de les construccions d’alguns mestres d’obres no resta cap grandesa als edificis rurals, ni els fa menys captivadors que algunes veritables cases senyorials, de vegades amb torres de defensa i espitlleres incloses, capella i la cambra del mosso, amb la comuna característica. Fins i tot en aquells masos que són avui un paisatge desolador, unes simples runes on encara algunes parets malden amb altivesa per sobreviure, hi va viure gent que va crear-hi records i va construir-hi els seus propis somnis, al llarg dels segles. La Caçadora de Masies hi ha vist documentació guardada de fa set o vuit-cents anys enrere, al costat de fotografies de besavis i rebesavis que sotgen la realitat decadent d’avui amb uns ulls amarats de tristesa. Aquelles masies d’abans, en el millor dels casos, han hagut de compaginar l’activitat agrícola o ramadera amb l’anomenat turisme rural o el lleure amb colònies i estades de grup, una fórmula nova d’ús del recinte que, malgrat tot, permet d’allargar-ne l’existència, amb els xiprers o els lledoners a la porta que continuen, com sempre han fet, donant-vos la benvinguda, sota el vent, la pluja o el sol.

La riquesa arquitectònica de les masies que encara resisteixen, altivament, totes les adversitats és extraordinària. I la bellesa no és tan sols l’elegància del finestral gòtic, si el té, sinó també el pedrís on tantes generacions s’han assegut tants capvespres, l’enrajolat de l’entrada fet de còdols de riu barrejats amb plaques de pedra grossa de totes les procedències, el festejador de sota els finestrons, les arcades d’obertura generosa a l’horitzó, les bigues, cairats o cabirons del sostre, les eixides de dimensions espectaculars, les tradicionals caixes de núvia, els mobles vells que resisteixen els corcs millor que els nous, el banc escó davant la vora de foc, l’alcova amb aires de noblesa, el rentamans en un extrem del menjador, la volta catalana com a senyal d’identitat, els porxos que senyoregen la casa amb orgull, les golfes que serven mil records en forma d’andròmines o la llarga taula de fusta on la família compartia taula, conversa i il·lusions. I el paviment desgastat per les passes diàries que ha sofert, dia rere dia, de persones i, a cops, també de bestiar. I les sales pintades de blauet. I la bassa on la canalla s’ha banyat, ha jugat, s’ha esquitxat tants dies d’estiu. I tants objectes penjant de la paret, de molts dels quals ja se n’ignora la funció i fins i tot el nom. I tantes històries d’hereus i de pubilles, de passió i gelosia, d’anècdotes i aventures, de dissorts i d’alegries. Perquè fins i tot les masies deshabitades no són edificis sense vida, ni passat, ja que sempre seran indrets amb història i dignitat. Conèixer, identificar, preservar, catalogar i més complicitat general per rehabilitar i garantir-ne el futur és el que cal a les masies dels Països Catalans, amb un suport, un tacte i una sensibilitat per aquesta arquitectura popular, tan grans com una casa de pagès. Perquè en perduri la història amb una nova vida.