EL RETORN DE PONSATÍ

Quan ja han pas­sat les hores de les espe­cu­la­ci­ons, segu­ra­ment resulta més sen­zill poder ana­lit­zar les raons jurídiques del retorn de Clara Pon­satí, que tanta i injus­ti­fi­cada sor­presa ha cau­sat així com males­tar en alguns sec­tors que cre­uen que l’exili és una fugida, quan els pro­ta­go­nis­tes ho han plan­te­jat, des d’un prin­cipi, com la con­ti­nu­ació d’una lluita per allò en què cre­uen i que repre­sen­ten.

La memòria és selec­tiva i feble quan no es vol assu­mir el recor­re­gut històric dels dife­rents esde­ve­ni­ments però, sobre­tot, quan no s’accepta la rea­li­tat, que és una cosa molt dife­rent dels relats que amb tanta faci­li­tat es van cons­truint des de fa massa temps i, sem­pre, amb la intenció d’ins­tal·lar una creença que gene­ral­ment dista molt de cor­res­pon­dre’s amb la rea­li­tat.

Els qui atri­bu­ei­xen a la reforma del Codi Penal la causa del seu retorn ni tan sols han ana­lit­zat el que s’està fent i dient des de ja fa molt de temps perquè, en rea­li­tat, els que han can­viat, de forma ja defi­ni­tiva, el marc de la dis­cussió jurídica entorn de l’exili han estat els tri­bu­nals euro­peus: pri­mer, Sch­leswig-Hols­tein i, després, el Tri­bu­nal de Justícia de la Unió Euro­pea (TJUE) a par­tir de diver­ses sentències però resul­tant clau la del 31 de gener d’aquest any, i tots dos tri­bu­nals ho han fet sem­pre a instàncies del mateix jutge Lla­rena.

Sch­leswig-Hols­tein va resol­dre, ja fa més de cinc anys, que els fets de l’1 d’octu­bre del 2017 no només no cons­tituïen un delicte de rebel·lió, sinó que tam­poc el cons­tituïen ni de sedició ni de desor­dres públics; en rea­li­tat va deter­mi­nar que aquests fets no cons­tituïen cap mena de delicte, almenys no dins l’orde­na­ment penal ale­many. Aquesta decisió es va dic­tar a instàncies del jutge Lla­rena, que va ser qui va dema­nar el lliu­ra­ment del pre­si­dent Puig­de­mont per aquests fets i amb la qua­li­fi­cació jurídica que els ale­manys li vol­gues­sin donar. Per part seva, el TJUE ha anat dic­tant diver­ses reso­lu­ci­ons, entre les quals des­taco la del 20 de desem­bre del 2019, per la qual va reconèixer la con­dició d’euro­di­pu­tats del pre­si­dent Puig­de­mont i Toni Comín, exten­siva després del Bre­xit a Clara Pon­satí; no obs­tant això, no va ser l’única, perquè el maig del 2022 també va deci­dir que se’ls havia de garan­tir, almenys cau­te­lar­ment, la immu­ni­tat, ja que la demanda inter­po­sada en con­tra del supli­ca­tori, a pri­mera vista (prima facie), tenia l’apa­rença d’estar ben fona­men­tada. Aques­tes dues reso­lu­ci­ons tenen el seu ori­gen en actu­a­ci­ons direc­ta­ment ema­na­des del jutge Lla­rena davant les quals vam reac­ci­o­nar acu­dint a la justícia euro­pea, l’única que, per ara, ens garan­teix impar­ci­a­li­tat i pre­de­ter­mi­nació del jutge com­pe­tent… és a dir, un judici just.

Final­ment, el 31 de gener, el TJUE va resol­dre les pre­ju­di­ci­als que va cur­sar el mateix jutge Lla­rena amb la intenció de recri­mi­nar a Bèlgica la nega­tiva a lliu­rar Lluís Puig i, alhora, amb el clar propòsit de recla­mar, per quarta vegada, l’excon­se­ller de Cul­tura resi­dent a aquest país. La res­posta del TJUE, una vegada més, no va ser del grat del jutge Lla­rena, que, mal­grat el que s’havia anun­ciat tan­tes vega­des, ha dei­xat pas­sar dos mesos sense cur­sar la seva quarta ordre euro­pea de detenció i entrega (OEDE) en con­tra de Lluís Puig. Per més que per part del naci­o­na­lisme espa­nyol s’hagi cele­brat com un èxit la sentència del TJUE de les pre­ju­di­ci­als, el cert és que, una vegada lle­gida sense inter­ferències mediàtiques, és clar que ha resul­tat ser un autèntic fracàs que li ha impe­dit poder acti­var cap nova OEDE.

És un fracàs, es miri per on es miri, perquè en aquesta sentència se li treu tota, abso­lu­ta­ment tota la raó al Tri­bu­nal Suprem en esta­blir que “no es pot con­si­de­rar un tri­bu­nal esta­blert per la llei, en el sen­tit del dit arti­cle 6, apar­tat 1, un tri­bu­nal suprem naci­o­nal que resol­gui en pri­mera i última instància sobre un assumpte penal sense dis­po­sar d’una base legal expressa que li con­fe­reixi com­petència per enju­di­ciar la tota­li­tat dels encau­sats”, és a dir: el Suprem no és el jutge pre­de­ter­mi­nat per llei per als fets de l’1 d’octu­bre del 2017. Però com si res d’això no fos prou, el TJUE també ha acla­rit al jutge Lla­rena que “una auto­ri­tat judi­cial emis­sora no pot eme­tre una nova ordre de detenció euro­pea con­tra una per­sona després que una auto­ri­tat judi­cial d’exe­cució hagi dene­gat donar curs a una ordre de detenció euro­pea ante­rior dic­tada con­tra aquesta per­sona, de con­for­mi­tat amb el que li impo­sava l’arti­cle 1, apar­tat 3, de la Decisió Marc 2002/584, en relació amb l’arti­cle 47, paràgraf segon, de la Carta” Euro­pea dels Drets Fona­men­tals. Dit més clara­ment, com en el cas de Lluís Puig –exten­si­ble a la resta dels exi­li­ats–, no pot tor­nar a cur­sar una OEDE perquè el motiu de dene­gació va ser el risc de vul­ne­ració de drets fona­men­tals.

Arri­bats a aquest punt, sem­bla evi­dent que el procés d’ori­gen, és a dir, la causa espe­cial que se segueix al Tri­bu­nal Suprem pels fets de l’1 d’octu­bre del 2017, està tocat de mort i només falta que algú tin­gui la valen­tia de cer­ti­fi­car-la.

Dit tot això i posat en una sumatòria, i tenint pre­sent que el jutge Lla­rena ja no per­se­gueix la Clara per cap delicte que com­porti pena de presó, és evi­dent que, des d’una pers­pec­tiva estric­ta­ment jurídica, una dipu­tada al Par­la­ment Euro­peu que dis­posa d’immu­ni­tat i que té dret a la lliure cir­cu­lació (dret fona­men­tal en ter­mes de la Unió Euro­pea), és evi­dent que pot i ha d’acu­dir a la seva cir­cums­cripció elec­to­ral tan­tes vega­des com ho con­si­deri oportú. Del retorn de Clara Pon­satí, l’única cosa sor­pre­nent i irre­gu­lar ha estat la seva detenció perquè no s’havia de prac­ti­car per un pre­sumpte delicte que no com­porta pena de presó i molt menys sense abans dema­nar un supli­ca­tori nou per aquest delicte con­cret; aquell amb què creu comp­tar el jutge Lla­rena només va ser dema­nat “per tal que pogués con­ti­nuar l’exe­cució de les ordres euro­pees de detenció i entrega que havien estat dic­ta­des”, però per res més.

No accep­tar tot això, no posar-ho en línia i ana­lit­zar-ho con­jun­ta­ment, impe­deix tenir una visió clara de la rea­li­tat i, sobre­tot, una visió via­ble del que es pot fer o no en con­tra d’uns euro­di­pu­tats que han demos­trat, no sense ris­cos i esforços, que la raó està de part seva i que els que es tro­ben en autèntica rebel·lia no són ells sinó els que s’entes­ten a igno­rar el dret de la Unió i les con­seqüències del seu incom­pli­ment.

La Clara, jurídica­ment par­lant, va tor­nar perquè no hi ha cap delicte i, a més, tam­poc cap jutge com­pe­tent per per­se­guir-la, i molt menys per dete­nir-la, per més que l’Estat s’entesti en esce­ni­fi­ca­ci­ons ridícules que només com­por­ten un des­pres­tigi inter­na­ci­o­nal més gran de les seves pròpies ins­ti­tu­ci­ons.

Els qui inten­ten fer-nos creure que el seu retorn va ser una esce­ni­fi­cació hau­rien de replan­te­jar-se l’apro­xi­mació a la rea­li­tat que tenen perquè el sol fet d’haver-la hagut de dei­xar en lli­ber­tat, i que fos por­tada als mit­jans de tot Euro­pea, demos­tra que el fet anòmal no va ser el seu retorn sinó la seva detenció.