UN PAÍS ESBRAVAT

“El paisatge és com un llibre obert, el millor lloc on l’ésser humà ha escrit la seva història.” La cita correspon a la geògrafa Yvette Barbaza, autora de Le paysage humain de la Costa Brava (1966); un llibre que recull la seva tesi doctoral i que traspua una devoció intensa pel paisatge i la gent de la Mediterrània. La frase també pot trobar-se a l’exposició de fotografies de Miquel Riera, antic director de la revista Presència i que ara, com a periodista “jubilat”, ha recorregut la Costa Brava de punta a punta per denunciar un paisatge irreversiblement malmès per l’ésser humà. La mostra pot veure’s al centre cultural La Mercè de Girona i es titula Costa Brava esbravada; un joc de paraules que reflecteix molt bé la mirada crítica cap a un escenari que li resulta extraordinàriament proper, tant perquè és fill del Montgrí com perquè va participar en les primeres mobilitzacions per preservar el paisatge de l’Empordà. En qualsevol cas, si el paisatge és un llibre obert, tal com assegurava Yvette Barbaza i com ens recorda Miquel Riera, queda clar que sovint l’hem omplert de gargots o de taques de tinta negra i no pas amb la pulcritud d’un copista medieval.

La denúncia de Miquel Riera se centra en la Costa Brava. Però, de ben segur, podria recórrer el país de punta a punta, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, per retratar una realitat molt semblant, amb un munt d’exemples de paisatges destruïts a còpia de tones de formigó, quilos d’avarícia i un mal gust infinit. Aquest dimecres, durant la presentació de l’exposició, el mateix Riera feia mofa dels noms d’algunes d’aquestes promocions o urbanitzacions, ben reveladores d’un instint megalòman i delirant. Les construccions a peu de mar, les urbanitzacions al mig del bosc i els edificis manifestament desastrosos que poden trobar-se en qualsevol ciutat i comarca reflecteixen prou bé un despropòsit que va gestar-se durant el franquisme, va continuar en la Transició i perviu en plena democràcia, ja sigui pels drets adquirits o per la megalomania d’alguns ajuntaments, obsedits a créixer sense fre o a satisfer l’ànsia de negoci del constructor de torn. Ara que ens trobem en plena emergència climàtica, amb una sequera històrica, fa feredat contemplar el país a vol d’ocell i descobrir centenars d’urbanitzacions empantanegades, exemples d’un model de país estèticament lleig i clarament insostenible. Sí, tenim una Costa Brava esbravada, però també una Costa Daurada esbravada, i, en general, un país esbravat. I, malauradament, això ja no hi ha qui ho reverteixi.