Les manifestacions produïdes a partir de la sentència del 14 d’octubre del 2019 i aquella part de les protestes anomenades Tsunami Democràtic estan sent investigades pel jutjat central d’instrucció número 6 de l’Audiencia Nacional gairebé des del mateix moment en què es van produir, és a dir fa gairebé quatre anys.

Fins ara, la causa penal segueix estant sota secret de les actuacions i, per tant, només hi tenen accés el jutge, el fiscal i la Guàrdia Civil. Cap de les defenses dels molts investigats en aquest procediment ha tingut accés a les actuacions i, per tant, les recents filtracions només poden tenir l’origen en algú que formi part d’aquells que sí que tenen accés a la causa.

El moment escollit per a les filtracions tampoc té poca rellevància, tot el contrari; per tant, més aviat que tard tots tindrem clar per què ara i no abans o després. La suma d’aquestes dades, el qui i el quan, ens ha de fer pensar, un cop més, en com operen les clavegueres de l’Estat, tan hàbils a l’hora de gestionar, mitjançant l’ús espuri dels procediments penals, l’agenda política de molts… No hi ha res casual, tot és premeditat i està perfectament orquestrat.

No som pocs els advocats personats en aquest procediment, i estic segur que a tots els meus companys els deu passar com a mi: no tenim respostes a les múltiples preguntes que ens fan els nostres defensats en veure els seus noms als mitjans i associats a uns fets que, a l’Estat espanyol, estan sent definits com a delicte de terrorisme. No tinc –i crec que puc dir que no tenim– més dades que les publicades pels mitjans a partir d’interessades filtracions que serveixen, entre moltes altres coses, per generar un desassossec important en persones el major delicte de les quals no és cap altre que ser independentista.

La primera onada de filtracions anirà seguida d’una segona, un cop s’aixequi el secret de les actuacions i, a partir d’aquí, ja tindrem una allau d’articles explicant com són de dolents els independentistes i com s’han transformat en autèntics terroristes. Aquest serà el relat amb què es pressionarà Pedro Sánchez i el seu govern per intentar desgastar-lo no només amb vista a les eleccions municipals i autonòmiques –allà on se’n facin–, sinó també amb vista a unes generals que les clavegueres de l’Estat voldrien avançar al màxim.

El problema de tot això que estem vivint és que, un cop més, estem designant fets amb un nom que no es correspon amb la realitat, la substància i l’essència d’aquests fets; dit més clarament, estem tornant a atribuir unes característiques delictives a un fet que no deixa de ser l’exercici legítim de drets fonamentals. Ni l’1 d’octubre va ser una rebel·lió, ni una sedició, ni Tsunami Democràtic va ser un acte terrorista; un i altre no són més que l’exercici del dret a la llibertat d’expressió i manifestació en la recerca del reconeixement d’un altre dret que és igual de fonamental: el dret a decidir. Però no només ens trobem en aquest marc de distorsió –més aviat de retorsió– del dret, sinó també en el de la flagrant vulneració del dret al jutge predeterminat per llei, perquè només etiquetant els fets atribuïts a Tsunami Democràtic com a delicte de terrorisme, aquests mateixos fets passen a ser competència de l’Audiencia Nacional. És a dir, primer s’inventen el delicte, després s’apropien de la competència i, finalment, acaben coartant drets i llibertats i condicionant la vida política de Catalunya a partir de l’ús espuri d’instruments i procediments penals… Un altre cas de lawfare.

No és que les clavegueres de l’Estat tinguin poca imaginació, sinó que repeteixen patrons de conducta perquè saben que amb aquests models repressius aconsegueixen els seus objectius; en definitiva, no canviaran de models si aquests els donen uns resultats excel·lents que, a més, els permeten moure voluntats en la direcció que volen, com s’ha vist des de la mateixa repressió viscuda a partir de l’1 d’octubre del 2017. Tsunami Democràtic, que ara sabem per qui va estar dirigit i desactivat, és una bona excusa a partir de la qual veurem com una sèrie llarga de catalans es veuran arrossegats, un cop més, davant dels tribunals per uns fets que, com he anat dient, ni són delictius ni poden ser presentats com a tals més enllà dels Pirineus. Ara estem al davant d’unes filtracions interessades i, després, davant una causa penal sense recorregut internacional a efectes repressius, perquè no hi haurà cap país democràtic que compri el relat que les manifestacions organitzades per Tsunami Democràtic són equiparables a un delicte de terrorisme… És, per tant, una causa per a consum intern, amb objectius interns i amb tempos molt interns però que, sens dubte, farà parlar molt durant una bona temporada. És indubtable que si els fets de l’octubre del 2017 no van ser considerats delictius, per exemple, pels tribunals alemanys, tampoc ho seran els de l’octubre del 2019; això, les clavegueres ho saben, sens dubte, i pensar que arribats a aquest punt podran enganyar les autoritats europees és no haver entès res del que els ha estat passant tots aquests anys.

A banda d’això, però, seria interessant que en lloc de donar tant pàbul a la versió acusadora, comencéssim a centrar-nos més a saber quants diners públics s’han malgastat per intentar fer passar unes manifestacions ciutadanes per actes terroristes. Aquí, justament aquí, és on hi ha l’autèntic delicte comès a partir de Tsunami; manifestar-se no és delicte, però gastar diners públics per intentar fer que ho sembli sí que em sembla que ho pot ser, i seria bo que centréssim els nostres esforços no tant a comprar relats, sinó a comptar quants diners s’han malversat. I dic malversat perquè els diners públics, incloent els fons reservats, no estan destinats a aquest tipus d’activitats que, com he anat dient, no són res més que la criminalització del dret de protesta. Per tant, i com moltes vegades dic: deixem de mirar el dit i centrem-nos en la lluna.