VIA EN SOLITARI

“Amb Pedro Sánchez no hi haurà referèndum d’autodeterminació a Catalunya perquè va contra la Constitució i no té base; qualsevol qüestió que plantegi Catalunya ha de seguir fidelment els principis constitucionals.” La frase anterior va deixar-la anar la ministra d’Hisenda i portaveu del govern espanyol més progressista de la història, María Jesús Montero, poques hores després que el president de la Generalitat, Pere Aragonès, tornés a posar damunt la taula l’anomenat acord de claredat. La frase va tenir el seu tornaveu entre els socialistes catalans. El primer secretari del PSC, Salvador Illa, es va mostrar igual de contundent i, poques hores després que parlés la ministra, va assegurar que “no hi haurà mai un referèndum d’autodeterminació a Catalunya amb el suport dels socialistes catalans”. No només això. Fins i tot es va negar a asseure’s a qualsevol taula de diàleg “que vagi en la línia d’augmentar la divisió entre catalans”.

Falten pocs dies perquè comenci la campanya de les eleccions municipals i autonòmiques, però no sembla pas que la reacció dels socialistes espanyols i catalans respongui només a una prevenció circumstancial. De fet, només cal repassar l’hemeroteca per comprovar quina acollida va rebre la proposta de consulta que va fer Artur Mas el 2014, o la que va plantejar, tres anys després, el seu successor, Carles Puigdemont. Els obstacles, però, no només provenen de l’altre costat de la trinxera. En aquest moment, l’ecosistema de partits es troba totalment fragmentat per la ressaca de l’1-O i la repressió posterior. La possibilitat d’emprendre alguna solució compartida, ni que sigui al voltant d’una qüestió com el referèndum, que suscita un ampli suport entre la societat catalana, resulta extremadament complicada. No es parteix, doncs, de zero, sinó amb les motxilles dels partits i els dirigents carregades de ressentiments, odis i frustracions. El moment que ha escollit Pere Aragonès per repescar la seva proposta no sembla, a més, el més idoni, amb els partits centrats en les eleccions municipals i molt més interessats a marcar diferències que no pas a establir complicitats. Només cal comprovar què va passar amb un tema tan urgent com la sequera. De fet, en aquest moment ni tan sols hi ha consens entre els mateixos partits independentistes, que segueixen sense acordar un diagnòstic ni un full de ruta i viuen un període de desorientació i divisió extrems, sense concessions. El full de ruta esbossat per Pere Aragonès és, doncs, una via en solitari.