EL SOMNI DE MACRON

El president francès, Emmanuel Macron, ha generat una nova polèmica a l’entorn de les relacions entre la Unió Europea i els Estats Units en suggerir la necessitat de reforçar la sobirania europea per ser menys dependents d’altres potències. No és una opinió neutra, ni tan sols compartida per la resta de països membres de la Unió, ni segurament és una opinió oportuna perquè hi ha una guerra en marxa a Ucraïna que requereix la màxima unitat aliada. Segurament, Macron ha buscat fugir del foc intern de la reforma de les pensions i ha aplicat aquella idea tan estesa en política: un foc s’apaga amb un altre foc. La conseqüència primera és que Macron ha provocat desconcert entre els socis europeus i malfiança amb el soci atlàntic, un soci que històricament ha estat compromès amb la pau, el progrés i la democràcia a Europa.

No obstant això, en el fons del discurs de Macron no hi ha cap interès a allunyar-se del bloc atlantista. Aquest és l’aspecte més cridaner de la seva conferència als Països Baixos, però no és el més rellevant. El president francès ha proposat, de fet, i encara que manera maldestra, un debat sobre la identitat nacional, sobre si cal deixar en mans de la indústria cultural americana (o xinesa, si fos el cas) els elements que ajuden a conformar aquesta identitat de les velles nacions europees o cal posar-se a reforçar els nostres propis elements. Veure el president de França havent de reivindicar el dret a la creació en francès i no deixar-se colonitzar l’imaginari per l’anglès és impactant, i posa el dit a la nafra. No és un debat menor, ni ajornable: els efectes de la globalització són més que notoris. Els estàndards globals en la creació cultural –sobretot música, cinema i videojocs– es generen a partir de la llengua franca i de la cultura forta, i la capacitat per fer-hi front des de les nostres velles nacions es va afeblint a marxes forçades. La irrupció de la intel·ligència artificial no fa més que disparar les inquietuds, perquè s’alimenta de fonts originalment en anglès que, en el millor dels casos, seran traduïdes a la nostra llengua. Per posar un exemple: si li demanem al ChatGTP un article en català sobre Gaudí, el més probable és que consulti la versió anglesa de la Viquipèdia. Això sí, ens ho presentarà en un català impecable i, segurament, en el dialecte que ens interessi.

Per tant, en comptes de quedar-nos amb la part més provocadora del discurs de Macron, ens hauríem de fixar en un debat que ens afecta encara més a nosaltres, els catalans. Macron parlava del dret a somiar en la seva llengua, i els somnis s’alimenten de l’experiència però també dels nostres referents emocionals: els contes, les llegendes, la música, el simbolisme... i de la manera que tenim d’entendre l’amor, la mort, la felicitat o la tristesa. I el dret a somiar en la teva pròpia llengua és un dret universal que hauríem de protegir ara més que mai.