NO ÉS NO I NOMÉS NO

No hi ha clare­dat més diàfana que l’evidència ni acord més impos­si­ble que el que prova de negar-la. Els par­tits i les ins­ti­tu­ci­ons espa­nyo­les han ava­lat i prac­ti­cat –ara, i històrica­ment– una lluita ferotge con­tra l’inde­pen­den­tisme català i han repe­tit sem­pre, de totes les mane­res pos­si­bles, que no per­me­tran cap referèndum d’auto­de­ter­mi­nació ni res que sig­ni­fi­qui la secessió de Cata­lu­nya. La rotun­di­tat de la nega­tiva és tan colos­sal, i la deter­mi­nació de la repressió tan con­tun­dent, que es fa impos­si­ble ima­gi­nar que hi hagi cap pos­si­bi­li­tat de trans­for­mar-la ni tan sols en un procés de diàleg per obte­nir diàleg. Davant d’aquesta real i impla­ca­ble mura­lla, hi ha tres acti­tuds pos­si­bles: pren­dre consciència de la seva mag­ni­tud i com­ba­tre-la a través de l’embat polític fron­tal, insis­tir a men­di­car un pacte que sem­pre estarà con­di­ci­o­nat a renúncies, o accep­tar (amb entu­si­asme o resig­nació) la domi­nació espa­nyola. Entre la segona i la ter­cera, només hi ha un parèntesi de temps, un pen­sa­ment, més curt del que alguns es pen­sen.