LO QUE TENIM

Aca­bava de tor­nar de viatge. No d’un qual­se­vol, sinó d’un que a molts mos agra­da­rie fer alguna volta a la vida: una altra cul­tura, grans pai­sat­ges, cons­truc­ci­ons de molts segles d’anti­gui­tat... Estava entu­si­as­mada en tot allò que havia vist. Era diven­dres a la tarda i estava al poble. Feia bon temps i teníem tot lo cap de set­mana per davant. Sense cap pre­tensió con­creta, vam agar­rar lo cotxe i mon vam anar de volta per les nos­tres ter­res. Vam arri­bar de bon matí al Par­ris­sal de Beseit. Pre­pa­rats, en bon cal­cer i vita­li­tat, vam ini­ciar la ruta. Prompte mos vam tro­bar en les pin­tu­res rupes­tres de la Fene­llassa. Quina il·lusió veure-les! Vam seguir per les pas­sa­rel·les, escol­tant lo so de l’aigua, dels moi­xons. Anàvem pujant i vam arri­bar a l’estret. Allí teníem lo nai­xe­ment del riu Matar­ra­nya.

Per dinar vam anar a Vall-de-rou­res. Vam men­jar en un bar que vam tro­bar. Estava bas­tant ple, ja se sap, i vam deci­dir eixir a fora. Sense saber ben bé com, vam entau­lar con­versa en dos joves locals, molt tem­plats, que va resul­tar que tenien la nos­tra edat. Mos van par­lar de la Caixa de Vall-de-rou­res, reco­ma­nant-mos anar a veure-la de prop, però s’havien ficat unes quan­tes bro­mes, i el sol començave a fer ulla­des, així que vam optar per visi­tar lo cas­tell i donar una volta pel poble.

Vam fer nit a Cala­ceit. L’undemà, xino-xano, vam pujar al poblat ibèric de Sant Antoni. A punt d’arri­bar, mos vam tro­bar un home d’allí que pujave tot sufo­cat perquè anave tard –mos va dir–. Va pre­gun­tar-mos si érem nal­tres lo grup que havíem con­cer­tat la visita. Li vam dir que no, però mos va con­vi­dar a afe­gir-mos. En aca­bat, vam bai­xar a bus­car el cotxe, però no podíem mar­xar sense abans pas­sar per la casa de Donoso. Vam fer cap a Favara. Era una mica tard i vam com­prar un entrepà. Vam anar a men­jar-lo davant del mau­so­leu romà. Vam estar admi­rant lo que teníem davant, i jo vaig expli­car-los allò que con­tave la meua rebesi­aia. En aca­bat, vam tor­nar a Nonasp. Vam agar­rar les bici­cle­tes i camí del Sot avant, vam arri­bar a la Munt­fa­lla. Vam pujar mun­ta­nya amunt i quina vista! Esta­ven tots los bres­qui­llers flo­rits. Mos vam assen­tar, en silenci, a con­tem­plar-ho. Estàvem esgo­tats, però quins dies més majos havíem pas­sat. I així sense més ni més, vaig pen­sar: i tot això que tenim nal­tres...? No ho can­vio per cap pai­satge del viatge.