LA LLEI DE CLAREDAT

La realitat, aquest convencionalisme inaprehensible que varia segons l’observador i el lloc d’observació, és el resultat de combinar les diferents percepcions que es forgen del passat i del present més immediat i el relat que se’n fa. Tanmateix, els relats varien al llarg del temps per les circumstàncies i l’acció política i, quan es contraposen de manera excloent, sorgeix el conflicte. La seva resolució serà més difícil com més allunyats entre si siguin els relats, tal com succeeix en el cas de les relacions entre Catalunya i Espanya. Durant la dictadura, el catalanisme va sobreviure com a identitat de resistència, segons la formulació de Manuel Castells, però després de dècades d’una democràcia espanyola que no reconeix ni el ple autogovern ni el dret a decidir, s’ha transformat en una identitat projecte d’uns ciutadans que pretenen decidir el seu futur no només d’acord amb el seu passat, els orígens i la llengua pròpia, que també, sinó en la voluntat de ser i de projectar aquesta voluntat cap a l’esdevenidor. I, és clar, ací topen amb la concepció unitària i indivisible de l’Estat espanyol i amb una sobirania que només resideix en el poble espanyol (articles 1.2 i 2 de la Constitució espanyola). I en això estem.

La resolució pacífica dels conflictes intraestatals coneix diverses fases: reconeixement del conflicte i dels actors, sobretot del que gaudeix de la força i la coerció de l’estat, i obertura de negociacions. L’existència d’un conflicte es va fer evident a escala internacional l’1 d’octubre del 2017 gràcies, en bona part, a la maldestra resposta del PP: atonyinar els votants i aplicar l’article 155. A partir del 2019, el PSOE es va desmarcar del PP en l’acceptació retòrica del conflicte i del reconeixement de l’actor català, però no de la reivindicació: la majoria de la ciutadania creu que cal resoldre el conflicte amb un referèndum, que no sempre condueix a la independència com s’ha vist al Quebec i a Escòcia. Pedro Sánchez va acceptar la taula de diàleg, de la qual ERC ha fet bandera, i va acceptar abolir el delicte de sedició i modificar el de malversació, però no l’amnistia. Això ha permès el retorn de Clara Ponsatí (JuntsxCat).

L’última fase és l’acord, com a Irlanda del Nord, on els acords de pau de Stormont preveuen la possibilitat d’unificar Irlanda per vies democràtiques. En el cas català, som lluny d’aquesta fase, atès el poc que creu el govern espanyol en la negociació i l’acord. És clar que hi ha més vies per assolir la independència: la declaració unilateral, no exempta de riscos d’una violència no desitjada després de l’experiència de l’1O –i que en tot cas caldria explicar com es fa després de la frustrant i efímera temptativa del 27 d’octubre–; la confrontació intel·ligent amb l’Estat que diu Carles Puigdemont, i l’acord de claredat d’arrels canadenques que propugna ERC.

El Canadà és una democràcia federal que resol políticament els conflictes com la reivindicació secessionista del Quebec, on s’han fet dos referèndums, el 1980 (85,6% de participació i 40,4% de vots pro independència) i el 1995 (93,5% i 49,4%). Després, el govern consulta la Cort Suprema sobre futurs referèndums. El 1998, aquesta va emetre un dictamen d’acord amb quatre principis –democràtic, constitucional, federal i estat de dret–, i el reconeixement de dues majories nacionals, el Quebec i el Canadà, i va disposar que si una majoria clara de quebequesos optava per la secessió –a través d’un referèndum fet amb totes les garanties–, el govern federal tenia l’obligació de negociar la separació. En altres paraules, en cas de col·lisió entre la llei i els principis democràtics prevalen sempre els segons, i cal trobar una solució paccionada. El 1999, es va aprovar la llei de claredat, que precisava com fer el referèndum i el tipus de pregunta. La llei fixava jurisprudència internacional i va ser un model per als referèndums d’Escòcia i Montenegro.

En el debat de política general, el president, Pere Aragonès, va plantejar proposar al govern espanyol un acord de claredat. Un objectiu tan difícil d’aconseguir com la declaració unilateral d’independència amb l’actual correlació de forces. Però, al Canadà va ser el govern federal qui va fer la proposta, i la Cort Suprema va fer el dictamen. Ací és el govern de la Generalitat qui ho proposa (Sánchez no vol ni sentir-ne a parlar) i, arribat el cas, hauria de ser el Tribunal Suprem de Manuel Marchena qui dictaminés. A hores d’ara un impossible, tot i que la proposta té la virtut de posar de nou damunt la taula el conflicte amb el valor afegit de fer-ho a través d’un referent en dret internacional com la llei de claredat.

Potser seria millor que en lloc d’intoxicar mitjançant les xarxes socials, empenyéssim tots en la mateixa direcció. Un altre impossible.