colau i les contradiccions

Ara que estem a punt de municipals, fem un salt per anar enrere que ens porta fins a les últimes eleccions locals. El 10 de maig del 2019 arrencava la campanya. Era la cursa final i oficial cap als comicis. En aquells dies d’actes, mítings i promeses, l’alcaldessa i candidata per segon cop a la reelecció pels comuns, Ada Colau, feia anuncis explicant el programa, igual que la resta de caps de llista. Preveia el cobriment de part de la ronda litoral per fer-hi habitatge social, també es conjurava perquè el 50% dels pisos de nova construcció fossin a preus assequibles, es comprometia amb la funerària pública o insistia en el tancament del CIE. Quinze dies desgranant el full de ruta, però també erigint-se en la candidata del vot popular, contra les elits i l’especulació.

Colau seria reelegida com a alcaldessa el 15 de juny d’aquell mateix any amb els vots del PSC i tres de la candidatura de Manuel Valls. Va ser la primera gran contradicció de les moltes que han caracteritzat el mandat de la líder dels comuns. Si bé és cert que governar ja suposa assumir-ne un cert grau, en el cas de la líder dels comuns –amb el seu pas el 2015 de l’activisme a les institucions com a abanderada de la nova política– es multiplica. Fa quatre anys, Colau assegurava que només aniria de bracet de les forces progressistes, i abans que es confirmés la candidatura de l’exprimer ministre francès a la capital catalana, havia censurat durament les seves posicions reaccionàries, en especial en immigració. Al final, es va acabar imposant el pragmatisme: si volia tornar a ser alcaldessa havia d’arrufar el nas i anar de bracet de Barcelona pel Canvi, un moviment finançat per grans empresaris a l’entorn de –com l’havia anomenat ella mateixa– “el paracaigudista” Valls. I així va ser.

Durant els últims anys, l’alcaldessa i el seu govern han liderat una “revolució verda” a Barcelona, concentrant-se en la dificilíssima tasca de pacificar una ciutat on viuen més d’1,6 milions de persones. Les superilles són un dels projectes estrella. Iniciades el mandat passat al Poblenou i planificades com a eixos verds urbans on els ciutadans són els protagonistes, ja hi ha qui alerta que poden acabar tenint un efecte gentrificador, expulsant els veïns de l’àrea si la revitalització de l’espai s’acaba traduint en un augment del preu de l’habitatge. És un risc i una contradicció, com també ho va ser un dels arguments amb què el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va tombar la zona de baixes emissions (ZBE), un altre dels grans plans de Colau: es va implantar sense tenir en compte els possibles perjudicis econòmics per a les persones amb rendes baixes, que no es poden canviar alegrement el cotxe, ni tampoc es van tenir en compte els negocis amb poc marge per renovar la flota de vehicles. El govern municipal va haver d’introduir canvis en l’ordenança que regula la ZBE.

Són només dos exemples. I no és només el fons, l’alcaldessa també ha patit en les formes, fonamentals en política i més en l’era de les xarxes socials. Colau no va rebre gens bé que l’escridassessin en l’obertura de les festes de Gràcia ni tampoc en les de Sants del 2021, però l’episodi més sonat, és, probablement, el de l’estudiant de periodisme que, en un acte inicialment amable al campus de la Universitat Pompeu Fabra, li va demanar per la relació entre la roba i les seves idees polítiques. “Em vesteixo com em dona la gana”, li va etzibar l’alcaldessa per negar-se a respondre a la jove, que va acabar plorant. L’alcaldessa es va disculpar amb ella i públicament.

Tanmateix, la gran contradicció de Colau rau, sobretot, en la política més que en les polítiques, i s’estén als vuit anys que ha estat al capdavant de l’ajuntament. La líder dels comuns hi arribava amb un historial en contra de la “màfia” del PSC, carregant contra “la casta” i amb proclames i promeses de trencar amb els sistema i capgirar-ho tot. Moviment, segur, però giravolt, per descomptat, cap. I segurament hi ha qui dirà que un canvi tan gran requereix de molt temps, però antics col·laboradors de l’alcaldessa reconeixen, en veu molt fluixeta: “Des dels comuns es venia a canviar les institucions, però les institucions ens han canviat a nosaltres.”