Opinió

Tribuna republicana

colau i les contradiccions

La gran contradicció de Colau rau més en la política que en les polítiques
L’alcaldessa i el seu govern han liderat una “revolució verda” a Barcelona

Ara que estem a punt de muni­ci­pals, fem un salt per anar enrere que ens porta fins a les últi­mes elec­ci­ons locals. El 10 de maig del 2019 arren­cava la cam­pa­nya. Era la cursa final i ofi­cial cap als comi­cis. En aquells dies d’actes, mítings i pro­me­ses, l’alcal­dessa i can­di­data per segon cop a la ree­lecció pels comuns, Ada Colau, feia anun­cis expli­cant el pro­grama, igual que la resta de caps de llista. Pre­veia el cobri­ment de part de la ronda lito­ral per fer-hi habi­tatge social, també es con­ju­rava perquè el 50% dels pisos de nova cons­trucció fos­sin a preus asse­qui­bles, es com­pro­me­tia amb la funerària pública o insis­tia en el tan­ca­ment del CIE. Quinze dies des­gra­nant el full de ruta, però també eri­gint-se en la can­di­data del vot popu­lar, con­tra les elits i l’espe­cu­lació.

Colau seria ree­le­gida com a alcal­dessa el 15 de juny d’aquell mateix any amb els vots del PSC i tres de la can­di­da­tura de Manuel Valls. Va ser la pri­mera gran con­tra­dicció de les mol­tes que han carac­te­rit­zat el man­dat de la líder dels comuns. Si bé és cert que gover­nar ja suposa assu­mir-ne un cert grau, en el cas de la líder dels comuns –amb el seu pas el 2015 de l’acti­visme a les ins­ti­tu­ci­ons com a aban­de­rada de la nova política– es mul­ti­plica. Fa qua­tre anys, Colau asse­gu­rava que només ani­ria de bra­cet de les for­ces pro­gres­sis­tes, i abans que es con­firmés la can­di­da­tura de l’expri­mer minis­tre francès a la capi­tal cata­lana, havia cen­su­rat dura­ment les seves posi­ci­ons reac­cionàries, en espe­cial en immi­gració. Al final, es va aca­bar impo­sant el prag­ma­tisme: si volia tor­nar a ser alcal­dessa havia d’arru­far el nas i anar de bra­cet de Bar­ce­lona pel Canvi, un movi­ment finançat per grans empre­sa­ris a l’entorn de –com l’havia ano­me­nat ella mateixa– “el para­cai­gu­dista” Valls. I així va ser.

Durant els últims anys, l’alcal­dessa i el seu govern han lide­rat una “revo­lució verda” a Bar­ce­lona, con­cen­trant-se en la difi­cilíssima tasca de paci­fi­car una ciu­tat on viuen més d’1,6 mili­ons de per­so­nes. Les superi­lles són un dels pro­jec­tes estre­lla. Ini­ci­a­des el man­dat pas­sat al Poble­nou i pla­ni­fi­ca­des com a eixos verds urbans on els ciu­ta­dans són els pro­ta­go­nis­tes, ja hi ha qui alerta que poden aca­bar tenint un efecte gen­tri­fi­ca­dor, expul­sant els veïns de l’àrea si la revi­ta­lit­zació de l’espai s’acaba tra­duint en un aug­ment del preu de l’habi­tatge. És un risc i una con­tra­dicció, com també ho va ser un dels argu­ments amb què el Tri­bu­nal Supe­rior de Justícia de Cata­lu­nya va tom­bar la zona de bai­xes emis­si­ons (ZBE), un altre dels grans plans de Colau: es va implan­tar sense tenir en compte els pos­si­bles per­ju­di­cis econòmics per a les per­so­nes amb ren­des bai­xes, que no es poden can­viar ale­gre­ment el cotxe, ni tam­poc es van tenir en compte els nego­cis amb poc marge per reno­var la flota de vehi­cles. El govern muni­ci­pal va haver d’intro­duir can­vis en l’orde­nança que regula la ZBE.

Són només dos exem­ples. I no és només el fons, l’alcal­dessa també ha patit en les for­mes, fona­men­tals en política i més en l’era de les xar­xes soci­als. Colau no va rebre gens bé que l’escri­das­ses­sin en l’ober­tura de les fes­tes de Gràcia ni tam­poc en les de Sants del 2021, però l’epi­sodi més sonat, és, pro­ba­ble­ment, el de l’estu­di­ant de peri­o­disme que, en un acte ini­ci­al­ment ama­ble al cam­pus de la Uni­ver­si­tat Pom­peu Fabra, li va dema­nar per la relació entre la roba i les seves idees polítiques. “Em ves­teixo com em dona la gana”, li va etzi­bar l’alcal­dessa per negar-se a res­pon­dre a la jove, que va aca­bar plo­rant. L’alcal­dessa es va dis­cul­par amb ella i públi­ca­ment.

Tan­ma­teix, la gran con­tra­dicció de Colau rau, sobre­tot, en la política més que en les polítiques, i s’estén als vuit anys que ha estat al cap­da­vant de l’ajun­ta­ment. La líder dels comuns hi arri­bava amb un his­to­rial en con­tra de la “màfia” del PSC, car­re­gant con­tra “la casta” i amb pro­cla­mes i pro­me­ses de tren­car amb els sis­tema i cap­gi­rar-ho tot. Movi­ment, segur, però gira­volt, per des­comp­tat, cap. I segu­ra­ment hi ha qui dirà que un canvi tan gran reque­reix de molt temps, però antics col·labo­ra­dors de l’alcal­dessa reco­nei­xen, en veu molt flui­xeta: “Des dels comuns es venia a can­viar les ins­ti­tu­ci­ons, però les ins­ti­tu­ci­ons ens han can­viat a nosal­tres.”

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor