ENYORAT CAMUS

En una època en què els polítics només coneixen els spin doctors, encarregats d’aconsellar-los per vendre millor el seu historial polític, en una època en què els mateixos polítics sucumbeixen als encants de les “mitologies econòmiques”, un molt bon text de Camus em fa pensar que s’inspirarien molt millor si freqüentessin els escriptors. Escriptors que tenen una relació carnal, vital, amb l’escriptura, i no animadors mediàtics a sou de les indústries catòdiques que participen en la conformació del pensament!

Si hom vol entendre què està passant avui, els múltiples moviments polítics, tant populars, democràtics com terroristes, pacífics com sanguinaris –que disputen l’hegemonia d’un ordre neoliberal imposat al planeta, sacralitzat per les polítiques nord-americanes i europees– convé llegir Sobre el futur de la tragèdia (Atenes, 29 de abril del 1955) de Camus. Aquest text ens parla dels moments de la història en què l’art tràgic escenifica allò que, als carrers, condueix a les revoltes. Ens parla del nostre temps, però també de tots aquells períodes en què es destrueix un equilibri.

Avui, la veu triomfant de la raó, que reivindicava els drets del subjecte, la seva emancipació de la tutela de la religió, la família, el clan, la nació, aquesta veu del racionalisme “universal” que corejava les lloances de la ciència i del progrés, que s’enorgullia de les proteccions formals de la llei liberal, es troba apagada. L’ordre racional, pervertit pel pensament instrumental i utilitari, ja no té èxit. La mesura va fracassar. Ha esdevingut desmesura. El crepuscle dels liberalismes produeix un “clima tràgic”, convoca altres excessos que àvids d’un ordre “diví”, o almenys sagrat, exigeix noves utopies. L’hegemonia cultural de les democràcies liberals, que ha posat tot el planeta en condicions d’esclavatge, és desacreditada, contestada, violentada, arriscant-se a conduir els pobles a llençar el nadó amb l’aigua del bany. Aquesta civilització ja no ven. Subsisteix pel poder dels seus exèrcits i el sistema corrupte de les seves xarxes econòmiques i financeres. Ha perdut la seva credibilitat ètica i política. La violència estructural del seu sistema ha fabricat els seus propis monstres, que anomenem terroristes. Els tràgics sorgeixen, en l’escena com en la vida. Per a Camus, són contemporanis, es nodreixen de la mateixa substància: una crisi de civilització.

En l’esmentat text, Camus comença preguntant-se quan va sorgir l’art tràgic. Quines condicions socials i culturals afavoreixen la seva aparició o ressorgiment. Quina relació té la tragèdia amb la revolta. Estaria temptat de llegir la revolta com una forma de pensament, com una forma d’art, sorgida en un punt d’inflexió de la història. Aleshores, quines són aquestes forces que es rebel·len i que recull la tragèdia, de la qual és alhora expressió i tractament?

La força del text de Camus, el seu poder per il·luminar el nostre temps, per explicar què ens està passant prové d’una hipòtesi. Hipòtesi segons la qual aquesta forma de pensament expressada per la tragèdia revela les crisis i les metamorfosis d’una civilització: “Els grans períodes de l’art tràgic s’ubiquen, en la història, en els segles crucials, en els moments en què la vida dels pobles està carregada alhora de glòria i d’amenaces, en què el futur és incert i el present, dramàtic.” Camus descobreix una constant en les condicions socials, culturals i polítiques. Es podria dir que afavoreixen l’aparició o el ressorgiment de la tragèdia. Escriu: “L’edat tràgica sembla coincidir cada cop amb una evolució en què l’home, conscientment o no, es desprèn d’una antiga forma de civilització i es troba davant d’ella en estat de ruptura sense, però, haver trobat una nova forma que el satisfaci.” Aquestes paraules m’interpreten el que ens passa.

La tragèdia no és el drama, ni el melodrama, ni el teatre de propaganda, ni els westerns de Hollywood, l’acció dels quals representa les peripècies d’una lluita entre el bé i el mal, en què, com escriu Camus, “només un és just i justificable”. La tragèdia veu enfrontar forces “igualment legítimes, igualment sustentades per raó”, en què “tots són justificables, ningú és just”. Això no vol dir que totes siguin raonables o acceptables. Algunes són menyspreables, monstruoses, tot i que reclamen legitimitat. Com a resultat, cada força es presenta com a doble, reivindicant el sagrat, transgredint el tabú. Encara estem al cor de la tragèdia, de la seva naturalesa i de la seva motivació. La tragèdia és ambigua, a diferència del drama, que és simplista, escriu Camus. És aquesta tensió, aquesta oposició frenètica de dues potències –una que reivindica la llibertat de la revolta, l’altra la necessitat de l’ordre “diví”, suposadament “indiscutible”– el que està al cor d’allò tràgic. Després d’haver llegit, i rellegit, aquest text de Camus, m’arrisco a afirmar que no podem entendre què ens passa, l’emergència dels monstres, que surten del clarobscur de la crisi, per utilitzar les paraules de Gramsci, sense fer referència a aquelles forces excessives que escenifica la tragèdia. Condemnar els monstres, o lluitar contra ells cegament, no ens permetria evitar el pitjor. Quedaríem reduïts, tard o d’hora, a l’estupidesa i la ineficàcia de les crides a la guerra santa (de la religió neoliberal) de tants polítics, confonent el drama i la tragèdia, apel·lant a una croada del Bé contra l’imperi del Mal, a risc de precipitar la nostra humanitat “desorientada” cap a un destí funest. Les tragèdies que emergeixen avui, que desitjaríem repatriar a l’arena de l’art, més que –ai las!– veure-les escampades a les nostres notícies, no ens donen treva, ens obliguen a afrontar-les, a combatre-les i analitzar-les. El coratge, per vèncer les pulsions de destrucció i d’aniquilació, exigeix el diàleg i l’amistat. És aquest diàleg i aquesta amistat el que trobo als textos de Camus.

Camus va rebutjar tant el nihilisme com el “realisme polític”, advertint-nos contra aquest “segle de la por”, en què regna el terror, del qual el terrorisme és el símptoma: “Ens asfixiem entre les persones que creuen tenir tota la raó, ja sigui en les seves màquines o en les seves idees. I per a tots aquells que només poden viure en el diàleg i l’amistat dels homes, aquest silenci és la fi del món” (editorial de Combat del 19 de novembre del 1946).