UN MAL MODEL

El 6 d’abril del 1914, durant la primera reunió de l’Assemblea de la Mancomunitat de Catalunya, el primer president de la institució, Enric Prat de la Riba, va dedicar el seu discurs a recordar la importància del que s’havia aconseguit. “La Mancomunitat clou un període que comença amb la caiguda de Barcelona, amb el Decret de Nova Planta [...]. Des d’aleshores, Catalunya no ha tingut cap òrgan unitari de la seva personalitat”, va remarcar. La creació d’aquest primer ens d’autogovern es va convertir en una fita del catalanisme polític, i a partir d’aleshores i fins al 1923, la Mancomunitat va esdevenir un referent en la modernització del país. Al darrere de cada línia telefònica, de cada carretera, de cada biblioteca i de cada servei, hi havia un altre objectiu molt clar: demostrar la capacitat per autogestionar-nos. De fet, aquest ha estat un leitmotiv de l’autogovern, fins i tot quan s’ha vinculat clarament a la reivindicació d’un estat propi. Malgrat tot, caldria preguntar-se si en els darrers anys (deixem de banda l’experiència de la Mancomunitat i de la Generalitat republicana) hem estat capaços de crear una administració referencial, que posés de manifest aquest mantra que repetim constantment, que som capaços de gestionar millor les coses des d’aquí que des d’allà, de fer-ho nosaltres abans que ho facin els altres. Segurament que hi ha un munt d’exemples que ens condueixen a una resposta afirmativa, però també n’hi ha d’altres que van en un sentit radicalment contrari i que, malgrat ser acotats o circumstancials, acaben malmetent la imatge general.

La reflexió anterior ve al cas per la pèssima gestió de les oposicions que la Generalitat va convocar per engruixir la nòmina de funcionaris (un objectiu altrament discutible) i en què s’acumulen tants despropòsits que resulta complicat enumerar-los. Donat que ho fa l’Enric Serra en l’article que podeu llegir en aquesta mateixa pàgina, ens limitarem a deixar anar algunes preguntes que encara no tenen resposta. Per què es va decidir externalitzar un procés tan important a una empresa de Madrid en comptes de gestionar-lo des de dins de l’administració com sempre s’havia fet? Si, tal com afirma el govern, el problema és exclusivament de l’esmentada empresa, per què no s’inicia un procés per reclamar una indemnització pel dany causat i per indemnitzar, si s’escau, els opositors? I, per damunt de tot, perquè no prenem com a referent un model d’administració àgil, eficient i modern en comptes de calcar els vicis de sempre?