UN MAL MODEL

El 6 d’abril del 1914, durant la pri­mera reunió de l’Assem­blea de la Man­co­mu­ni­tat de Cata­lu­nya, el pri­mer pre­si­dent de la ins­ti­tució, Enric Prat de la Riba, va dedi­car el seu dis­curs a recor­dar la importància del que s’havia acon­se­guit. “La Man­co­mu­ni­tat clou un període que comença amb la cai­guda de Bar­ce­lona, amb el Decret de Nova Planta [...]. Des d’ales­ho­res, Cata­lu­nya no ha tin­gut cap òrgan uni­tari de la seva per­so­na­li­tat”, va remar­car. La cre­ació d’aquest pri­mer ens d’auto­go­vern es va con­ver­tir en una fita del cata­la­nisme polític, i a par­tir d’ales­ho­res i fins al 1923, la Man­co­mu­ni­tat va esde­ve­nir un refe­rent en la moder­nit­zació del país. Al dar­rere de cada línia telefònica, de cada car­re­tera, de cada bibli­o­teca i de cada ser­vei, hi havia un altre objec­tiu molt clar: demos­trar la capa­ci­tat per auto­ges­ti­o­nar-nos. De fet, aquest ha estat un leit­mo­tiv de l’auto­go­vern, fins i tot quan s’ha vin­cu­lat clara­ment a la rei­vin­di­cació d’un estat propi. Mal­grat tot, cal­dria pre­gun­tar-se si en els dar­rers anys (dei­xem de banda l’experiència de la Man­co­mu­ni­tat i de la Gene­ra­li­tat repu­bli­cana) hem estat capaços de crear una admi­nis­tració refe­ren­cial, que posés de mani­fest aquest man­tra que repe­tim cons­tant­ment, que som capaços de ges­ti­o­nar millor les coses des d’aquí que des d’allà, de fer-ho nosal­tres abans que ho facin els altres. Segu­ra­ment que hi ha un munt d’exem­ples que ens con­du­ei­xen a una res­posta afir­ma­tiva, però també n’hi ha d’altres que van en un sen­tit radi­cal­ment con­trari i que, mal­grat ser aco­tats o cir­cums­tan­ci­als, aca­ben mal­me­tent la imatge gene­ral.

La reflexió ante­rior ve al cas per la pèssima gestió de les opo­si­ci­ons que la Gene­ra­li­tat va con­vo­car per engrui­xir la nòmina de fun­ci­o­na­ris (un objec­tiu altra­ment dis­cu­ti­ble) i en què s’acu­mu­len tants des­propòsits que resulta com­pli­cat enu­me­rar-los. Donat que ho fa l’Enric Serra en l’arti­cle que podeu lle­gir en aquesta mateixa pàgina, ens limi­ta­rem a dei­xar anar algu­nes pre­gun­tes que encara no tenen res­posta. Per què es va deci­dir exter­na­lit­zar un procés tan impor­tant a una empresa de Madrid en comp­tes de ges­ti­o­nar-lo des de dins de l’admi­nis­tració com sem­pre s’havia fet? Si, tal com afirma el govern, el pro­blema és exclu­si­va­ment de l’esmen­tada empresa, per què no s’ini­cia un procés per recla­mar una indem­nit­zació pel dany cau­sat i per indem­nit­zar, si s’escau, els opo­si­tors? I, per damunt de tot, perquè no pre­nem com a refe­rent un model d’admi­nis­tració àgil, efi­ci­ent i modern en comp­tes de cal­car els vicis de sem­pre?