EL PREU DE NEGAR LA REALITAT

Crec que no m’equi­voco si dic que, en ter­mes molt sen­zills i sense les pre­ci­si­ons que farien ser­vir els pro­fes­si­o­nals de la psi­co­lo­gia i la psi­quia­tria, la negació de la rea­li­tat no és res més que un meca­nisme de defensa que ens per­met no assu­mir deter­mi­na­des situ­a­ci­ons que, per una raó o una altra, ens són dolo­ro­ses o incòmodes. Es tracta, en el fons, de mini­mit­zar les con­seqüències emo­ci­o­nals que tin­dria assu­mir deter­mi­nats fets. En qual­se­vol cas, i basant-me en l’opinió d’experts en aquesta àrea, crec que l’expli­cació ante­rior, per sen­zi­lla que sigui, ser­veix per començar a enten­dre en què con­sis­teix i com opera aquest meca­nisme con­cret de defensa.

El psicòleg Alberto Bar­rada afirma que “negar la rea­li­tat pot ser molt costós per a qui ho fa, tant que, en ter­mes psi­cològics, la psi­cosi n’és, en molts casos, una con­seqüència” i que “l’exer­cici de negar la rea­li­tat té com a resul­tat que no només has de men­tir, sinó també men­tir-te”. Sobre les moti­va­ci­ons de recórrer a aquest meca­nisme de defensa, Bar­rada sosté: “Es nega la rea­li­tat per diver­ses raons. Una és la inca­pa­ci­tat per afron­tar-la. En mol­tes oca­si­ons, aquest tipus de negació és incons­ci­ent [...] i una altra raó per negar la rea­li­tat és la inca­pa­ci­tat per can­viar-la. Aquest tipus de negació és més cons­ci­ent i arriba a con­ver­tir-se en mani­pu­lació”, però en algu­nes oca­si­ons, “es nega la rea­li­tat també per con­veniència”.

A mi, en tot cas, m’interessa molt més com fun­ci­ona aquest meca­nisme en ter­mes gru­pals, col·lec­tius, i aquí Bar­rada crec que dona unes pis­tes que són molt útils per aca­bar ente­nent mol­tes coses. Segons Bar­rada: “Quan en ter­mes soci­als es nega la rea­li­tat, estem al davant de la rup­tura del con­tracte social. Es nega la con­vivència i [...] en negar la rea­li­tat, les soci­e­tats entren en un nivell pri­mi­tiu de com­por­ta­ment. El mateix que pas­sa­ria en un indi­vidu com a cas aïllat, [...] per la qual cosa en negar la rea­li­tat també negues la teva pròpia fle­xi­bi­li­tat. Tota rea­li­tat és rela­tiva, i si la negues et con­ver­tei­xes en abso­lu­tista.” I, a par­tir d’aquí, Bar­rada con­clou: “No hi ha dubte que tot aquell que nega la rea­li­tat entén com a ene­mic aquell a qui intenta fer-li veure.”

Aquests com­por­ta­ments, però, siguin indi­vi­du­als o col·lec­tius, no necessària­ment han de ser per­ma­nents, i com explica el mateix Bar­rada “negar la rea­li­tat en ter­mes soci­als és inten­tar tapar un volcà amb un tap de refresc” i, “per més que es repri­mei­xin les vies de comu­ni­cació, les rea­li­tats soci­als s’obri­ran camí i s’empor­ta­ran pel davant a qui les negui”. La con­fron­tació de l’indi­vidu, o el col·lec­tiu, amb la rea­li­tat no és una tasca sen­zi­lla; de fet, el mateix Bar­rada afirma: “En psi­co­lo­gia clínica sabem que de vega­des s’ha de dei­xar que l’indi­vidu s’estimbi con­tra la rea­li­tat. No sem­pre des­perta de manera còmoda. [...] I en ter­mes soci­als, aquest des­per­tar de la negació de la rea­li­tat no sem­pre és pacífic ni indo­lor, igual que suc­ce­eix en ter­mes psíquics.”

Si ente­nem tot això, segu­ra­ment serem capaços de com­pren­dre com reac­ci­ona tant el naci­o­na­lisme espa­nyol com una part essen­cial de l’Estat davant una rea­li­tat que els resulta tre­men­da­ment inas­su­mi­ble. Em refe­reixo, con­cre­ta­ment, a la per­ma­nent i per­sis­tent negació de la rea­li­tat que s’usa, fins i tot soci­al­ment, per no assu­mir l’existència del con­flicte amb Cata­lu­nya ni com s’ha per­dut qual­se­vol indici de com­por­ta­ment democràtic en el procés repres­siu de l’inde­pen­den­tisme.

És que només des de la pers­pec­tiva que es tracti d’un meca­nisme de defensa –negació de la rea­li­tat– es pot com­pren­dre com, al llarg de tots aquests anys, no s’ha assu­mit que hi ha un con­flicte, que és polític i que només es podrà resol­dre per la via de l’actu­ació política, no repres­siva, i encara menys judi­cial. A més, aquí és on hi pot haver l’expli­cació que se’ns per­cebi i tracti com a autèntics ene­mics –can­di­dats evi­dents a qual­se­vol tipus de cam­pa­nya de des­pres­tigi, des­hu­ma­nit­zació i cri­mi­na­lit­zació– a aquells que no pre­te­nem cap altra cosa que no sigui fer-los veure la rea­li­tat i les vir­tuts que tin­dria, fins i tot per a l’Estat, afron­tar el con­flicte des d’una pers­pec­tiva democràtica, no repres­siva.

La rea­li­tat ja comença a des­bor­dar-los per totes ban­des, tot i que no vul­guin assu­mir-ho. Que ser­vei­xin com a exem­ple les der­ro­tes judi­ci­als a Europa, la per­sistència en el desig d’inde­pendència d’una majo­ria dels cata­lans o les cri­des cons­tants des d’orga­nis­mes inter­na­ci­o­nals a res­pec­tar els drets de la mino­ria naci­o­nal cata­lana (un grup objec­ti­va­ment iden­ti­fi­ca­ble de per­so­nes per a les quals l’Estat no fun­ci­ona de manera democràtica ni de dret), unes situ­a­ci­ons que no s’esfu­ma­ran, sinó que s’ani­ran incre­men­tant i fent cada cop més enèrgi­ques i rei­te­ra­des.

El pro­blema és el que plan­teja Bar­rada quan afirma que el “des­per­tar de la negació de la rea­li­tat no sem­pre és pacífic ni indo­lor” i, per tant, no només ens falta saber quan començarà aquest des­per­tar, sinó també com serà de vio­lent i con­tra qui es diri­girà aquesta ira que, per començar, ja es diri­geix con­tra aquells als qui odien, que no som pocs.

Fa uns dies, enmig d’un pro­grama de tele­visió, em vaig tro­bar de sobte davant d’una per­sona que patia aquests mals, que negava la rea­li­tat i que, com tota reacció al procés de con­trast a què se sot­me­tia, només sabia insul­tar-me i inten­tar des­qua­li­fi­car-me. No neces­sito ser psicòleg per diagnos­ti­car l’ínclit en qüestió; només cal repas­sar les seves parau­les i reac­ci­ons i con­tras­tar-les amb allò que tan bé explica Bar­rada i que he reproduït en aquest arti­cle. Pen­sar que les coses no tenen expli­cació és pen­sar poc. Tot el que estem vivint és clar que té una expli­cació, tot i que no sem­bla neces­sari bus­car-la en la política o en el dret, més aviat ho hem de fer en l’àmbit de la psi­co­lo­gia, que és el que més estu­diat té aquest tipus de com­por­ta­ments, les seves cau­ses i con­seqüències.

En defi­ni­tiva, els que pensàvem que estàvem al davant d’un pro­blema polític que havia estat judi­ci­a­lit­zat, pot­ser hem de revi­sar els nos­tres plan­te­ja­ments i començar a pen­sar que ens enfron­tem a un pro­blema psi­cològic, no per aquest motiu menys greu ni impos­si­ble de curar.