VOTAR A LES PALPENTES

Les eleccions del 28-M seran molt més que unes eleccions municipals. Es triaran alcaldes i alcaldesses, però sobretot es validaran o se censuraran estratègies dels partits que transcendeixen les fronteres municipals i que impacten directament en la política catalana i també espanyola, que aviat entrarà en un nou cicle electoral. Especialment a Barcelona, on els resultats previsiblement abocaran els partits a una aritmètica diabòlica que tindrà un efecte dòmino en moltes altres ciutats i pobles, amb l’afegit que les victòries o derrotes dels candidats de la capital del país tindran una lectura en clau de líders nacionals. A més, es redistribuiran o es consolidaran hegemonies al país quan s’endrecin els partits segons alcaldies i victòries aconseguides a tot Catalunya. El partit amb més vots, el que té més alcaldies i els que s’hagin ensorrat. I sobretot, en clau interna: com s’endreça l’independentisme, guanya ERC o guanya Junts? Quin efecte ha tingut al territori la dissolució del govern independentista? El PSC recupera força municipal després d’haver guanyat les eleccions al Parlament i quedar-se a l’oposició? I el bloc espanyolista: Cs es descompon definitivament o remunta? El PP creix o continua sota mínims a tot el país?

Però amb la campanya electoral ja en marxa, els ciutadans cridats a les urnes no disposen de tota la informació necessària per fer un vot conscient. Més enllà dels extensos programes electorals –qui els consulta realment?– i dels missatges que els candidats i candidates llancen durant els quinze llarguíssims dies que dura la campanya electoral en mítings, actes al carrer, cartells i debats electorals, el votant va les urnes a les palpentes pel que fa a l’ús que tindrà el seu vot. Els partits repeteixen el mantra que seran els ciutadans els que dictaran quines aliances són possibles i quines no, i qui tindrà la iniciativa per endreçar acords. Un argument que els permet amagar la seva estratègia de pactes per evitar fugues de vots o per captar-ne de nous. Però no tenen els votants el dret a saber el destí del seu vot? Per exemple, quants votants de la dreta espanyolista de Manuel Valls volien que Ada Colau fos alcaldessa amb el seu vot? I quants votants de Colau volien una alcaldia condicionada per la dreta i que suposés marginar ERC, guanyadora de les eleccions? I ara, quants votants del PP volen que el seu vot pugui servir per fer alcalde Collboni o Trias? O quants votants del PSC accepten la possibilitat que el seu líder acabi entenent-se amb el candidat de Junts i que ho faci amb el suport del PP i el preu que estableixi pels seus vots?

Naturalment, fer política és diàleg i negociació. I en una època en què no hi ha majories absolutes fruit de la sana pluralitat ideològica, és imprescindible l’acord entre forces. Això, però, no justifica que el votant no tingui el dret de saber quines línies vermelles no es traspassaran en nom de l’assoliment del poder. Perquè si no hi ha transparència, hom tindrà tot el dret del món de pensar que el seu vot servirà només perquè els dirigents de les sigles que ha votat puguin repartir-se cadires tant als ajuntaments com a les diputacions, consells comarcals i totes les estructures administratives que canvien de mans cada quatre anys.

Al marge dels pactes municipals, el 28-M donarà moltes pistes de com afrontaran els partits el proper cicle electoral a Catalunya i a Madrid. Hi ha molt en joc, i és per això que la campanya electoral que ha començat ha provocat un altre efecte en algunes sigles: la sobrepresència de líders nacionals que deixaran els candidats locals com a actors secundaris. Malauradament, aquesta contaminació externa als debats municipals farà que els mítings i actes acabin sent monopolitzats per una conjuntura política que queda molt lluny de les necessitats dels veïns i veïnes de qualsevol municipi català.