ELS CATALANS FEM NOSA

Lluís XIV i Felip IV van sig­nar el Trac­tat dels Piri­neus el 1659 i, durant uns anys, tant la Gene­ra­li­tat com els cata­lans anne­xi­o­nats a França van inten­tar recu­pe­rar la uni­tat. Per això, entre altres acci­ons, el 1700 el monarca francès va pro­hi­bir l’ús de la llen­gua cata­lana i va ins­tau­rar meca­nis­mes soci­als i legis­la­tius de repressió que s’han man­tin­gut fins que l’idi­oma ori­gi­nal ha estat resi­dual i la consciència francòfona, uni­ver­sal. La decisió del tri­bu­nal admi­nis­tra­tiu de Mont­pe­ller de no per­me­tre que es facin en català els plens dels ajun­ta­ments dels Banys i Palaldà, Elna, Port­ven­dres, Tare­rac i Sant Andreu de Sureda (encara que les actes es redac­tin en francès) és un indi­ca­tiu clar i rotund que per­viu la volun­tat ani­qui­la­dora de l’Estat francès, sigui quin sigui el règim del govern de París. Perquè amb la llen­gua sem­pre hi per­viu la nació, i això és el que, a l’Estat francès o a l’espa­nyol, sem­pre fa nosa. I on fem nosa, els cata­lans ens esti­mem més no ser-hi, ni si ens fes­te­gen ni si ens fue­te­gen.