Avorriment electoral

El to gene­ral d’aques­tes elec­ci­ons muni­ci­pals –aca­pa­rat mediàtica­ment i en bona part per la cançó enfa­dosa de la dis­puta de l’alcal­dia de Bar­ce­lona– pro­voca un cert avor­ri­ment en l’elec­to­rat. Més enllà dels enun­ci­ats de les pro­pos­tes pro­gramàtiques, cons­truïdes amb una arqui­tec­tura gra­ma­ti­cal publi­citària, només s’hi ende­vina la con­sistència del suflé i una cal­cu­lada ins­tru­men­ta­lit­zació política dels futurs resul­tats. S’intu­eix que el més impor­tant és gua­nyar alcal­dies, sumar regi­dors, ocu­par con­sells comar­cals i dipu­ta­ci­ons i fer-ne, de tot ple­gat, uns balanços de par­tit que mesu­rin el res­pec­tiu posi­ci­o­na­ment en el rànquing gene­ral. Men­tres­tant, al dar­rere de les ombres xine­ses que pro­ven de dis­treure’ns, costa de veure-hi relleus gene­ra­ci­o­nals engres­ca­dors, entu­si­asme per la política local, passió pels pobles i les ciu­tats i deter­mi­nació per resol­dre els seus pro­ble­mes, que són els nos­tres. I es va fent con­sis­tent el temor que aca­bem votant més per cari­tat amb els nos­tres prin­ci­pis i amb les ide­o­lo­gies afins que no pas per la con­vicció de con­tri­buir a millo­rar res.