A voltes amb la Llei de Partits del 2002

Aquests darrers dies s’ha parlat de nou de la llei de partits del 2002 arran de la incorporació de quaranta-quatre exmembres d’ETA en les llistes electorals de Bildu per a les municipals, set dels quals havien estat condemnats per delictes de sang. El fet que aquests set candidats hagin afirmat, en una carta al diari basc Naiz que si fossin escollits renunciarien a ser regidors per tal de “contribuir a la pau i a la convivència”, per no afegir mai “el més mínim patiment” a les víctimes d’ETA i per reiterar la seva aposta per “vies exclusivament polítiques i democràtiques” no ha impedit que Vox i el PP fessin un ús electoral d’aquesta qüestió. Així, el primer ja havia presentat una iniciativa al Congrés dels Diputats per il·legalitzar la formació abertzale, mentre que el PP es dividia entre il·legalitzar-la (Isabel Díaz Ayuso) i exigir a Pedro Sánchez que se’n desmarqués (Alberto Núñez Feijóo). En tot cas, estem davant d’un clàssic: l’ús de les víctimes del terrorisme per obtenir rèdits electorals. Això és així des del moment en què ETA va deixar de ser el “moviment basc d’alliberament”, en expressió de José María Aznar, quan aquest negociava amb l’organització armada a finals dels anys noranta del segle passat.

La llei de partits sorgeix en un context molt concret. El 3 de desembre del 1999, ETA va donar per trencades les negociacions amb el govern d’Aznar i va reprendre l’activitat armada. El 21 de gener del 2000, va tenir lloc el primer assassinat, a Madrid, del tinent coronel Pedro Antonio Blanco. En van seguir vint més, entre els quals els de Fernando Buesa, Juan Mari Jáuregui i Ernest Lluch. El 2001, en van ser quinze i el 2002, cinc. En contrast, l’IRA havia declarat una treva permanent el 1994 i el 1998 se signava l’Acord de Stormont. A Europa només quedava una organització armada, ETA, mentre una nova dimensió del terrorisme sorgia amb els atemptats de l’11 de setembre del 2001.

En l’exposició de motius de la llei s’indica que “l’objectiu és garantir el funcionament del sistema democràtic i les llibertats essencials dels ciutadans, impedint que un partit polític pugui atemptar contra aquest règim democràtic de llibertats, justificar el racisme i la xenofòbia o donar suport políticament a la violència i les activitats de bandes terroristes”. I, en l’article 9, s’assenyala que s’il·legalitzaran els partits que promoguin, fomentin o donin suport a la violència o a organitzacions terroristes. Les observacions sobre el racisme i la xenofòbia podrien aplicar-se a algunes de les formacions que clamen pel tema de les llistes de Bildu.

La llei va provocar fortes reserves tècniques i jurídiques. L’aprovació d’aquesta llei tenia el suport del PP (183 escons), el PSOE (125), CiU (15), Coalició Canària (4) i el Partit Andalusista (1) i el rebuig del PNB (7), IU (8), el Bloc Nacionalista Gallec (3), Eusko Alkartasuna (1), ERC (1), ICV (1) i la Chunta Aragonesista (1). En la votació del 27 de juny, la seva base jurídica dubtosa va ser un element de discòrdia entre els parlamentaris catalans: Jordi Solé Tura en va denunciar la inconveniència jurídica i política, però va acatar la disciplina de partit i hi va votar a favor; Ramon Espasa, de Ciutadans pel Canvi, en contra, i els socialistes Arseni Gibert i Mercedes Aroz no van assistir al ple. CiU hi va votar a favor en absència de Jordi Xuclà, Domènec Sesmilo, Josep Varela i Salvador Servià.

Després de l’aprovació, el ple del Congrés va instar el govern a il·legalitzar l’esquerra abertzale i, el 17 de març del 2003, el Tribunal Suprem va corroborar el seu caràcter il·legal i va decretar la dissolució d’Herri Batasuna, Euskal Herritarrok i Batasuna. També es van suspendre les activitats de totes les organitzacions properes, es van detenir molts militants, que sovint van denunciar tortures per part de les forces de seguretat de l’Estat, i es va tancar el diari Egunkaria. L’abril del 2010, l’Audiencia Nacional va absoldre els imputats del diari, però la capçalera ja havia estat substituïda per Berria.

La llei de partits no impedeix la presència d’exmembres d’ETA a les llistes de Bildu si han complert la condemna i no estan inhabilitats. Una altra qüestió és l’oportunitat i la reprovable dimensió ètica que té incloure’ls i la provocació que suposa per a les víctimes la seva presència als consistoris, una situació que, en molts pobles, van viure durant quaranta anys famílies de rojos que havien de conviure amb els assassins dels seus parents enterrats en fosses comunes. Uns assassins que encara ocupaven càrrecs polítics durant la Transició. Aquesta mena de situacions no és desitjable que es repeteixin ara amb les víctimes del conflicte basc. És encertada, doncs, la decisió de renunciar-hi si fossin elegits i, encara millor, de retirar-se immediatament. Tampoc és admissible, però, la reacció del PP ni de Vox, que de nou usen el terrorisme com a espantall per desgastar el govern espanyol i, de passada, equiparar barroerament el terrorisme i el colpisme (ves per on, ho diuen els hereus del 18 de juliol!) amb l’independentisme català.