DOBLE CLATELLADA

Aquesta set­mana, Espa­nya ha rebut dues cla­te­lla­des ben sono­res. D’una banda, el Comitè de Drets Humans de les Naci­ons Uni­des l’ha con­dem­nat per haver vio­lat els drets polítics de Car­les Puig­de­mont quan se’n va decre­tar la sus­pensió com a dipu­tat el 2018, la qual cosa li va impe­dir optar a la ree­lecció com a pre­si­dent. Segons el dic­ta­men, la justícia espa­nyola va incom­plir l’arti­cle 25 del Pacte Inter­na­ci­o­nal de Drets Civils i Polítics, és a dir, el dret de pre­sen­tar-se i ser ele­git en unes elec­ci­ons i d’exer­cir com a repre­sen­tant públic. El comitè ha estat molt clar i ha donat una lliçó de drets fona­men­tals: “Tots els ciu­ta­dans tenen el dret de par­ti­ci­par en la direcció dels afers polítics direc­ta­ment o per mitjà de repre­sen­tants ele­gits lliu­re­ment.” I no ha renyat l’Estat espa­nyol, sinó que li ha donat un ter­mini de 180 dies perquè reac­ci­oni, alhora que li ha recor­dat que “té l’obli­gació d’adop­tar totes les mesu­res que cal­guin per evi­tar que es come­tin vio­la­ci­ons sem­blants en el futur”. La segona cla­te­llada va venir de Suïssa, que s’ha negat a col·labo­rar en la inves­ti­gació con­tra Tsu­nami Democràtic perquè des­car­ten que les acci­ons pro­mo­gu­des per l’enti­tat siguin cons­ti­tu­ti­ves de ter­ro­risme o orga­nit­zació cri­mi­nal.

No són les úniques bufe­ta­des, ni seran les últi­mes. L’Estat i la justícia espa­nyola arre­ple­guen repro­va­ci­ons de tot arreu; uns cas­ta­nyots que posen de mani­fest, tal com ahir mateix afir­mava el pre­si­dent a l’exili, que estan molt lluny de com­plir els estàndards democràtics d’un país de la Unió Euro­pea. El Comitè de Drets Humans de l’ONU no pot obli­gar ningú a fer allò que diu i ja sabem que el govern del PSOE no es mourà ni un mil·límetre de la seva posició. De fet, ahir mateix, la vice­pre­si­denta Nadia Calviño es va limi­tar a dei­xar anar la can­ta­re­lla sobre el “moment de concòrdia” que vivim gràcies al PSOE, i fins i tot es va atre­vir a afir­mar “que el que ha de fer el senyor Puig­de­mont és venir a Espa­nya per ser jut­jat”. Espa­nya, doncs, segueix sense veure que va nu i sense enten­dre que no tot s’hi val per com­ba­tre la dis­sidència política. En qual­se­vol cas, la pre­vi­si­ble reacció del govern espa­nyol no ens ha de con­fon­dre: cada victòria a l’exte­rior afe­geix més argu­ments a una causa que fa temps que es diri­meix al tau­ler inter­na­ci­o­nal. A més dels efec­tes judi­ci­als, que els aca­barà tenint, aquesta doble cla­te­llada també reforça la via empresa des de l’exili i la pos­si­bi­li­tat de vèncer l’Estat espa­nyol en un tau­ler de joc en què no s’impo­sin les seves regles, sinó sen­zi­lla­ment les de la democràcia i el res­pecte als drets humans.