DOBLE CLATELLADA

Aquesta setmana, Espanya ha rebut dues clatellades ben sonores. D’una banda, el Comitè de Drets Humans de les Nacions Unides l’ha condemnat per haver violat els drets polítics de Carles Puigdemont quan se’n va decretar la suspensió com a diputat el 2018, la qual cosa li va impedir optar a la reelecció com a president. Segons el dictamen, la justícia espanyola va incomplir l’article 25 del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, és a dir, el dret de presentar-se i ser elegit en unes eleccions i d’exercir com a representant públic. El comitè ha estat molt clar i ha donat una lliçó de drets fonamentals: “Tots els ciutadans tenen el dret de participar en la direcció dels afers polítics directament o per mitjà de representants elegits lliurement.” I no ha renyat l’Estat espanyol, sinó que li ha donat un termini de 180 dies perquè reaccioni, alhora que li ha recordat que “té l’obligació d’adoptar totes les mesures que calguin per evitar que es cometin violacions semblants en el futur”. La segona clatellada va venir de Suïssa, que s’ha negat a col·laborar en la investigació contra Tsunami Democràtic perquè descarten que les accions promogudes per l’entitat siguin constitutives de terrorisme o organització criminal.

No són les úniques bufetades, ni seran les últimes. L’Estat i la justícia espanyola arrepleguen reprovacions de tot arreu; uns castanyots que posen de manifest, tal com ahir mateix afirmava el president a l’exili, que estan molt lluny de complir els estàndards democràtics d’un país de la Unió Europea. El Comitè de Drets Humans de l’ONU no pot obligar ningú a fer allò que diu i ja sabem que el govern del PSOE no es mourà ni un mil·límetre de la seva posició. De fet, ahir mateix, la vicepresidenta Nadia Calviño es va limitar a deixar anar la cantarella sobre el “moment de concòrdia” que vivim gràcies al PSOE, i fins i tot es va atrevir a afirmar “que el que ha de fer el senyor Puigdemont és venir a Espanya per ser jutjat”. Espanya, doncs, segueix sense veure que va nu i sense entendre que no tot s’hi val per combatre la dissidència política. En qualsevol cas, la previsible reacció del govern espanyol no ens ha de confondre: cada victòria a l’exterior afegeix més arguments a una causa que fa temps que es dirimeix al tauler internacional. A més dels efectes judicials, que els acabarà tenint, aquesta doble clatellada també reforça la via empresa des de l’exili i la possibilitat de vèncer l’Estat espanyol en un tauler de joc en què no s’imposin les seves regles, sinó senzillament les de la democràcia i el respecte als drets humans.