Nostàlgia Analògica

La vertiginosa revolució tecnològica que estem vivint ha fet que en molt poc temps tot el nostre dia a dia s’hagi anat digitalitzant i omplint de pantalles tàctils. Allà on abans hi havia botons físics, avui hi ha icones d’aplicacions instal·lades en pantalles de tota mena: des de les més petites de l’impressora de casa, fins al mateix cotxe, on tot és purament digital. A la cuina ens passa el mateix, i ja no diem a la feina i a l’escola: som una societat prostrada davant d’una pantalla des que ens vam posar a la butxaca el primer iPhone, el telèfon pantalla que ja no tenia botons. Els smartphones ja fa temps que han passat a ser una extensió més del nostre cos, i qui sap si d’aquí poc ens convertirem en els protagonistes de les pel·lícules de ciència-ficció, que mostraven la humanitat sencera atrapada en la realitat virtual i connectada a les màquines vint-i-quatre hores al dia, en un futur que cada dia s’acosta més a la nostra realitat.

És més que probable, doncs, que això vagi ràpidament a més, i que la pantallització del nostre món acabi derrotant alguns dels darrers reductes físics que encara queden: el teclat, el ratolí, el televisor... Però, és clar, tota acció té la seva reacció, i exactament com ha passat amb els discos de vinil i comença a passar amb els clàssics carrets fotogràfics de cel·luloide, que s’han tornat a posar de moda, no és descartable que en poc temps passi una cosa semblant amb les pantalles. Es podria parlar d’una certa nostàlgia analògica.

Ho reconec, m’identifico amb aquesta nostàlgia. Amb el risc de semblar una boomer desfasada, em queden lluny modes com el cybercore dels zillennials, i m’encanta Matrix, però com a pel·lícula que em fa apreciar encara més la vida real... I per als que, igual que jo, els encanta l’olor dels llibres i enyoren els diaris de paper i totes les coses autèntiques que s’estan perdent a marxes forçades, hi ha símptomes que ens fan tenir certa esperança. Fixeu-vos en l’espectacular èxit dels concerts de Bruce Springsteen. Res no fa pensar –en aquest món de pantalles, efectes especials, cantants que no són músics i músics que no toquen instruments, sinó bàsicament llibreries de loops pregravats– que una proposta basada en el rigorós directe –de tipus que rasquen guitarres i canten alhora, que fan servir teclats i saxòfons de tota la vida, el líder dels quals té més de 70 anys...– omplirà estadis de futbol amb gent de diverses generacions. Més enllà dels avantatges dels avenços tecnològics, hi ha ganes de tocar coses físiques, de viure de veritat, i no a través de les pantalles, com en un concert de música en directe: viure experiències que no estan programades, encara que estiguin molt ben preparades i pensades. Experiències humanes i no artificials. Això sí, al concert de Springsteen, tothom hi va anar amb una pantalla a la mà enregistrant la mateixa escena desenes de milers de vegades al mateix temps...