El poder de l’art

Aquests dies, veient els car­tells de cam­pa­nya, no he pogut evi­tar pen­sar en els dazi­baos, una eina molt pode­rosa que va ser­vir als xine­sos per revol­tar-se, ara fa més de cin­quanta anys. El 25 de maig del 1966 va aparèixer el pri­mer dazi­bao a la Uni­ver­si­tat de Pequín, con­si­de­rat el pri­mer pòster de pro­pa­ganda política: l’art al ser­vei del poble. Lite­ral­ment, el terme dazi­bao es refe­reix a un tipus de periòdic manus­crit que fa ser­vir grans caràcters. Eren uns grans car­tells murals, engan­xats a la paret, a través dels quals es com­mi­nava la població a aixe­car-se. Mao Tse-tung en va fer un ús extra­or­di­nari i es van esten­dre per tot el país. Encara ara, sobre­tot a la Xina i a Corea del Sud, es fan ser­vir aquests car­tells murals per enviar mis­sat­ges con­tra­ris al govern, però són ràpida­ment esbor­rats o des­pen­jats. Anti­ga­ment, els ciu­ta­dans des­con­tents escri­vien o impri­mien rètols per cri­ti­car el govern dels magis­trats impe­ri­als, s’engan­xa­ven a les parets cèntri­ques de les grans ciu­tats perquè tot­hom els pogués lle­gir i el poble es reu­nia al vol­tant dels car­tells per comen­tar-los i treure’n les seves pròpies con­clu­si­ons. Els pòsters trans­me­tien idees i con­sig­nes, sàtires i crítiques, però també asse­nya­la­ven amb noms i cognoms con­duc­tes cor­rup­tes i com­por­ta­ments denun­ci­a­bles. Eren una eina de canvi polític i social impor­tant que els cor­res­pon­sals dels prin­ci­pals mit­jans d’arreu del món s’havien d’atu­rar a lle­gir i apren­dre a inter­pre­tar si volien enten­dre la rea­li­tat xinesa can­vi­ant. Un ins­tru­ment que també va supo­sar un suport impres­cin­di­ble per a l’apre­nen­tatge del poble. Diver­ses gene­ra­ci­ons de xine­sos reco­nei­xen que van començar a apren­dre a escriure i a lle­gir fent aquests pòsters o reci­tant el con­tin­gut dels dazi­baos. És per aquest espe­rit amb ganes de sub­ver­tir, crític, revo­lu­ci­o­nari, per­tor­ba­dor, que el dazi­bao s’ha anat uti­lit­zant per cri­ti­car el poder esta­blert. A la Xina de Xi Jin­ping han sor­git veus dis­si­dents que mal­grat les noves tec­no­lo­gies han tor­nat a les velles eines de pro­pa­ganda política per fer arri­bar la seva veu crítica al poble pre­ci­sa­ment a través d’aquests murals. Per desgràcia, han estat ràpida­ment esbor­rats, silen­ci­ats. El poder polític sem­pre ha temut el poder de l’art.