LA FI DEL TRAUMA INDEPENDENTISTA

La història de l’inde­pen­den­tisme català, des de les elec­ci­ons del desem­bre del 2017 fins a les muni­ci­pals de la set­mana pas­sada, ha estat la de la gestió del trauma que va patir fruit de la repressió espa­nyola de l’1 d’Octu­bre.

Naomi Klein va ano­me­nar “doc­trina del xoc” el feno­men pel qual, després d’haver patit un fet traumàtic, la ciu­ta­da­nia assu­meix polítiques públi­ques que van clara­ment en con­tra dels seus interes­sos. A Cata­lu­nya, el xoc cau­sat per la repressió va fer que part de l’inde­pen­den­tisme majo­ri­tari –repre­sen­tat per ERC i la vella guàrdia con­ver­gent– assu­mis­sin ells matei­xos la implan­tació de l’espa­nyo­lisme cul­tu­ral i polític que va seguir a la des­feta de l’octu­bre del 2017. Això va ser aco­llit de bon grat pel PSC i En Comú Podem, que van saber res­ca­ba­lar-se de la des­feta soferta en elec­ci­ons ante­ri­ors en apro­fi­tar que el gruix de l’inde­pen­den­tisme accep­tava les seves tesis. El sec­tor més bel·lige­rant de Junts per Cata­lu­nya es va lliu­rar al popu­lisme messiànic i simbòlic encar­nat per Laura Borràs, apro­fi­tant que Car­les Puig­de­mont encara no ha entès el seu paper en la història, i que la CUP no ha tro­bat el seu espai perquè va assu­mir que no tenir màrtirs li treia legi­ti­mi­tat.

Per la mateixa inèrcia de la doc­trina del xoc, els par­tits inde­pen­den­tis­tes cre­ien que tin­drien un xec en blanc per seguir ges­ti­o­nant el des­ple­ga­ment del nou ordre espa­nyo­lista a Cata­lu­nya, perquè l’alter­na­tiva era una implan­tació dràstica per part de les for­ma­ci­ons espa­nyo­lis­tes. El xec en blanc es va començar a esquinçar diu­menge pas­sat, quan part de l’elec­to­rat inde­pen­den­tista es va que­dar a casa i va cau­sar una sag­nia de regi­dors inde­pen­den­tis­tes que, entre d’altres, va rele­gar ERC de pri­mera a ter­cera força en l’àmbit muni­ci­pal i va pro­vo­car que Junts per Cata­lu­nya perdés l’alcal­dia de Girona.

Els resul­tats de l’inde­pen­den­tisme a les muni­ci­pals són la prova que, quan surts a empa­tar el par­tit, el més pro­ba­ble és que el per­dis. Davant del trauma de la repressió, Esquerra Repu­bli­cana de Cata­lu­nya va deci­dir ser Con­vergència i el PSC, quan el con­text polític neces­si­tava que fos­sin Esquerra Repu­bli­cana de Cata­lu­nya. La vella guàrdia con­ver­gent ha gua­nyat el pols al popu­lisme bor­ra­sista perquè la gent d’ordre va donar suport a l’inde­pen­den­tisme quan era l’alter­na­tiva pode­rosa al caos i la violència de l’Estat espa­nyol. El PSC és la pri­mera força en l’àmbit muni­ci­pal perquè els par­tits inde­pen­den­tis­tes han manat segons el dic­ta­men de Pedro Sánchez i perquè, amb una Cata­lu­nya paci­fi­cada, ara el que calen són buròcra­tes i no els sol­dats de Ciu­ta­dans, que han pagat el preu de ser els esbir­ros cata­lans del poder espa­nyo­lista. L’inde­pen­den­tisme va aban­do­nar la inde­pendència per aliar-se amb l’espa­nyo­lisme burocràtic i així fer front a l’amenaça de l’extrema dreta espa­nyola, però ha aca­bat obrint la porta a l’extrema dreta espa­nyola i a la cata­lana.

Els pro­ble­mes soci­als que van por­tar l’inde­pen­den­tisme a esde­ve­nir l’únic pro­jecte de país capaç d’esme­nar-los sense recórrer al reac­ci­o­na­risme que asso­tava Europa no només no han des­a­pa­re­gut, sinó que s’han accen­tuat. La neces­si­tat d’un inde­pen­den­tisme fort per evi­tar el tri­omf de la des­pos­sessió i el des­ar­re­la­ment neo­li­be­rals i espa­nyo­lis­tes hi segueix sent. Els esde­ve­ni­ments de l’1 d’Octu­bre van fer palès que l’inde­pen­den­tisme neces­si­tava un para­es­tat i uns lide­rat­ges per fer-ho pos­si­ble. Hi havia l’opor­tu­ni­tat d’asso­lir-ho durant aquests sis anys, amb les eines de la Gene­ra­li­tat i el múscul muni­ci­pal. Con­fi­ats que els segui­rien votant encara que es ren­dis­sin perquè si no venia el llop, els par­tits no han donat cap altra opció que eri­gir-ho des de la perifèria. Si l’1 d’Octu­bre va sig­ni­fi­car per a l’inde­pen­den­tisme el trànsit de la infan­tesa a l’ado­lescència, diu­menge pas­sat va supo­sar la seva entrada en l’edat adulta. Davant la doc­trina del xoc pro­mo­guda pels matei­xos der­ro­tats, l’elec­to­rat inde­pen­den­tista està donant senyals que pre­fe­reix morir llui­tant i dei­xar de viure de geno­llons. El dubte és si els par­tits i les grans enti­tats, ANC i Òmnium, enten­dran el mis­satge o si, en canvi, per­sis­ti­ran a bur­xar una ferida que, mal sege­llada, supura cada cop més.