LA FI DEL TRAUMA INDEPENDENTISTA

La història de l’independentisme català, des de les eleccions del desembre del 2017 fins a les municipals de la setmana passada, ha estat la de la gestió del trauma que va patir fruit de la repressió espanyola de l’1 d’Octubre.

Naomi Klein va anomenar “doctrina del xoc” el fenomen pel qual, després d’haver patit un fet traumàtic, la ciutadania assumeix polítiques públiques que van clarament en contra dels seus interessos. A Catalunya, el xoc causat per la repressió va fer que part de l’independentisme majoritari –representat per ERC i la vella guàrdia convergent– assumissin ells mateixos la implantació de l’espanyolisme cultural i polític que va seguir a la desfeta de l’octubre del 2017. Això va ser acollit de bon grat pel PSC i En Comú Podem, que van saber rescabalar-se de la desfeta soferta en eleccions anteriors en aprofitar que el gruix de l’independentisme acceptava les seves tesis. El sector més bel·ligerant de Junts per Catalunya es va lliurar al populisme messiànic i simbòlic encarnat per Laura Borràs, aprofitant que Carles Puigdemont encara no ha entès el seu paper en la història, i que la CUP no ha trobat el seu espai perquè va assumir que no tenir màrtirs li treia legitimitat.

Per la mateixa inèrcia de la doctrina del xoc, els partits independentistes creien que tindrien un xec en blanc per seguir gestionant el desplegament del nou ordre espanyolista a Catalunya, perquè l’alternativa era una implantació dràstica per part de les formacions espanyolistes. El xec en blanc es va començar a esquinçar diumenge passat, quan part de l’electorat independentista es va quedar a casa i va causar una sagnia de regidors independentistes que, entre d’altres, va relegar ERC de primera a tercera força en l’àmbit municipal i va provocar que Junts per Catalunya perdés l’alcaldia de Girona.

Els resultats de l’independentisme a les municipals són la prova que, quan surts a empatar el partit, el més probable és que el perdis. Davant del trauma de la repressió, Esquerra Republicana de Catalunya va decidir ser Convergència i el PSC, quan el context polític necessitava que fossin Esquerra Republicana de Catalunya. La vella guàrdia convergent ha guanyat el pols al populisme borrasista perquè la gent d’ordre va donar suport a l’independentisme quan era l’alternativa poderosa al caos i la violència de l’Estat espanyol. El PSC és la primera força en l’àmbit municipal perquè els partits independentistes han manat segons el dictamen de Pedro Sánchez i perquè, amb una Catalunya pacificada, ara el que calen són buròcrates i no els soldats de Ciutadans, que han pagat el preu de ser els esbirros catalans del poder espanyolista. L’independentisme va abandonar la independència per aliar-se amb l’espanyolisme burocràtic i així fer front a l’amenaça de l’extrema dreta espanyola, però ha acabat obrint la porta a l’extrema dreta espanyola i a la catalana.

Els problemes socials que van portar l’independentisme a esdevenir l’únic projecte de país capaç d’esmenar-los sense recórrer al reaccionarisme que assotava Europa no només no han desaparegut, sinó que s’han accentuat. La necessitat d’un independentisme fort per evitar el triomf de la despossessió i el desarrelament neoliberals i espanyolistes hi segueix sent. Els esdeveniments de l’1 d’Octubre van fer palès que l’independentisme necessitava un paraestat i uns lideratges per fer-ho possible. Hi havia l’oportunitat d’assolir-ho durant aquests sis anys, amb les eines de la Generalitat i el múscul municipal. Confiats que els seguirien votant encara que es rendissin perquè si no venia el llop, els partits no han donat cap altra opció que erigir-ho des de la perifèria. Si l’1 d’Octubre va significar per a l’independentisme el trànsit de la infantesa a l’adolescència, diumenge passat va suposar la seva entrada en l’edat adulta. Davant la doctrina del xoc promoguda pels mateixos derrotats, l’electorat independentista està donant senyals que prefereix morir lluitant i deixar de viure de genollons. El dubte és si els partits i les grans entitats, ANC i Òmnium, entendran el missatge o si, en canvi, persistiran a burxar una ferida que, mal segellada, supura cada cop més.