No són gaires els escriptors amb una obra publicada tan nombrosa que acosti el nombre d’anys a la quantitat de llibres publicats. És el cas de Josep M. Folch i Torres, Josep Pla, Josep M. de Sagarra, Josep Maria Espinàs o bé Olga Xirinacs, entre d’altres, i, força més jove, l’eivissenc Bernat Joan i Marí. Hi ha, però, un cas com un cabàs: Josep Vallverdú i Aixalà, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i Medalla d’Or de la Generalitat, les màximes distincions que algú pugui obtenir, en aquest país, com a escriptor i com a ciutadà. Efectivament, Vallverdú, que en un mes farà 100 anys en plenitud de facultats intel·lectuals i que mai no ha deixat d’escriure, no sols ha publicat tants llibres com anys té, sinó que els triplica. Aviat és dit, però el seu nom apareix com a autor en unes dues-centes obres i en un centenar més en qualitat de traductor: 100 anys, 303 títols, fins al dia d’avui, és un rècord no gens fàcil de superar, llevat que hom es digui Josep Vallverdú.

Ell ha conreat tots els gèneres literaris (prosa de ficció, assaig, memòries, llibres de viatges, poesia, narrativa infantil i juvenil, teatre, articles a premsa diària, revistes culturals, publicacions locals, etc.), ha traduït al català i pronunciat innombrables conferències, pregons i presentacions de llibres arreu de la nostra geografia nacional. El seu domini de la llengua catalana, reforçat pels seus estudis de llengües clàssiques com el llatí i el grec, així com la competència lingüística en mitja dotzena d’idiomes moderns, li ha permès d’adequar el català a cada àmbit d’ús, de manera que es belluga amb destresa pels diferents registres, del més culte al més popular i amb el coneixement suficient dels trets essencials de les diverses variants dialectals. Si amb Catalunya visió, amb el fotògraf Ton Sirera, ja va descriure el paisatge físic i humà de bona part del país, per la Catalunya Nord, el Principat, Andorra i la Franja, quan, fa deu anys, l’Institut d’Estudis Ilerdencs, per tal de festejar-ne la norantena, li organitzà un Passeig d’aniversari per tots els Països Catalans, de la mà experta de l’actual comissària de l’Any Vallverdú, Carme Vidalhuguet, va consolidar la seva vinculació personal, afectiva i científica amb els diferents punts cardinals del domini lingüístic i tots els seus accents.

La seva condició d’acadèmic de la llengua, a l’Institut d’Estudis Catalans, no ha fet més que reforçar la seva passió per l’idioma nacional, al qual ha aportat, entre altres contribucions valuoses, aspectes específics del dialecte nord-occidental. Va tenir la sort de poder comptar amb bons mestres, malgrat haver de descobrir un país i una cultura en els anys més tristos i violents de la negror del franquisme que el van empènyer a voler saber més, conèixer més, estudiar més per abastar tot allò que la dictadura li negava, a ell i al seu poble. Per això parla amb afecte, respecte i gratitud de personatges tan diferents com Jordi Rubió i Balaguer, amb qui col·laborà a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, o Martí de Riquer, de qui fou alumne a la Universitat de Barcelona, o bé recorda amb admiració cap a Agustí Calvet, Gaziel, les hores de conversa i aprenentage de la vida a Sant Feliu de Guíxols, on va viure uns anys, fent-hi de professor. Una època d’intent de genocidi cultural, com denunciava Josep Benet, de la qual avui n’hi ha tants que fan un negacionisme pocavergonya, des del rei Joan Carles fins a Vox, Cs, el PP, part del PSOE i de més enllà -i ençà- i tot.

El 1939 va ser una estisorada salvatge que esquinçava el projecte de normalitat cultural que s’havia anat construint els anys precedents. I mentre hi havia qui es veia afectat per la síndrome d’Estocolm i, en plena alienació lingüística i nacional, assumia com a propi l’univers referencial dels vencedors, d’altres es reunien, clandestinament, per a llegir poesia en català. Vallverdú esdevingué, ben d’hora, un “combatent per la llengua”, com ell mateix s’autodenomina, de manera que, quan vivia a Barcelona amb els pares, en estrenar una obra teatral es negà a fer en castellà l’examen preceptiu per ingressar obligatòriament a la Sociedad General de Autores y Editores, davant l’estupefacció del funcionari de torn. Sovintejà la Biblioteca de Catalunya, per capbussar-se en l’oceà literari dels nostres grans escriptors medievals; es feu imprimir deu exemplars de la seva primera obra: la versió catalana de les Metamorfosis d’Ovidi; redactà uns divertits Goigs a llaor de sant Clandestí, d’acord amb els condicionants l’època i amb el característic registre literari d’aquesta modalitat popular i, fins i tot, participà en l’aventura d’una revista, el 1947, de nom Temps, de la qual aparegué un sol número. Als antípodes d’altres publicacions d’alta cultura, pensades per a les elits intel·lectuals del moment, aquesta tenia com a objectiu fer arribar la llengua a un públic lector molt ampli, parlant de temes quotidians. Preocupat sempre per fer del català la llengua comuna de la població, el 1961 signà a Serra d’Or un article al qual potser no s’ha donat la importància que es mereix: Necessitat d’una literatura majoritària.

La duresa de la repressió lingüística vorejava també el ridícul, com quan la seva obra teatral Nerto només va tenir autorització per ser representada un sol cop, a Barcelona, sense cap possibilitat de fer-ne temporada, o bé quan duien a imprimir a Fraga (Baix Cinca), ja en territori administratiu aragonès, els cartells en català d’actes públics o bé organitzaven conferències en “andorrano”, per esquivar la censura en una Lleida durant anys sotmesa al “leridanismo”, l’enèsim intent de descatalanització d’un territori a partir de la pretesa denúncia del centralisme barceloní, argúcia habitual per fer anticatalanisme, sense fer esment del centralisme madrileny ni de l’imperialisme espanyol. Ell s’hi revoltà coordinant l’obra col·lectiva Lleida, problema i realitat, una veritable fita històrica el 1968, en plena dictadura, i col·laborant a Serra d’Or, a Cavall Fort i a Tele Estel. En aquest darrer mitjà, a més de tractar altres temes, mai no s’estigué de parlar de qüestions de llengua, com quan se li acut d’obrir un debat sobre com s’ha d’anomenar el que els pagesos coneixen com a “cossetxadora”...

Les traduccions de novel·la negra li valgueren el reconeixement de crítics rigorosos com J. M. Castellet, ja que li calgué fer l’esforç de cercar un llenguatge específic català per al món de la marginalitat i la delinqüència, com també van fer Manuel de Pedrolo, M. A. Capmany i R. Folch i Camarasa. En el seu cas, l’opció pel català com a llengua de creació literària no ha estat només una elecció de preferència estètica o de comoditat creativa, sinó la manifestació natural del seu compromís quotidià amb aquesta llengua i el poble que la té com a pròpia. Perquè darrere de tota llengua, hi ha sempre un poble que la parla, la comunitat lingüística que s’identifica amb una manera concreta de veure el món, expressar-lo i transmetre’l, amb tot el pòsit cultural que hi ha arrelat al llarg de la història.

Alguns dels títols de Vallverdú més coneguts pels lectors adults corresponen al que s’anomena literatura del jo, aquelles obres en què l’autor recorda i escriu en primera persona passatges temporals de la seva llarga vida. És un reconegut i acreditat memorialista, doncs. Però, La llengua viscuda, que ha arribat aquests dies a les llibreries des de València, on s’ha editat, no té només la singularitat de fer-nos conèixer el seu viatge per la vida, des d’aquell llunyà 9 de juliol del 1923 en què va néixer a Lleida i fins als nostres dies. Les planes del seu darrer llibre són, de fet, unes veritables memòries lingüístiques en què l’autor ens descriu la seva relació personal amb el català, com a ciutadà i com a escriptor. I aquesta és una originalitat a la qual no estem gens avesats. La seva memòria lingüística personal no es limita només a l’àmbit escrit, sinó que en conserva també l’oralitat, tant pel que fa a com parlava la mare, morta quan ell tenia 18 anys, com al record del to de veu del president Companys, el 6 d’octubre del 1934, proclamant l’Estat Català, als seus 11 anys, un to clar, net, contundent i amb fonètica occidental de l’Urgell, que, a despit del temps ja passat, continua viu i conservat a la seva memòria talment una relíquia.

Aquestes memòries lingüístiques, tan agradablement llegívoles i amb 230 planes que passen volant, són una veritable delícia per al lector perquè la desimboltura del seu estil, amb una llengua rica, plena d’agilitat i frescor, incorpora anècdotes d’allò més sucoses, com quan es refereix al cas d’aquell capellà de la postguerra, en un poble de la ruralia de Ponent, que, a mig sermó, amollava als fidels, de la trona estant, que aquells que vivien eren temps estranys i difícils, i ho feia amb aquest mots, reproduïts amb la gràcia serena de la ironia més autèntica: “Ya veis, estimados hermanos feligreses, qué calamidades han caído sobre nuestras cabesas: insendios, afusilamientos, calabossos, pobressa, odios, destierramientos para tantos hermanos...y ensima, yo hablándoos en castellano!”

Autor d’èxit entre els lectors més joves, gràcies, sobretot, a una obra de culte com ha esdevingut ja el mític gos Rovelló, és ben conscient que, gràcies a aquesta modalitat de literatura, han estat molts els joves a qui ha descobert tot un món de fantasia en la nostra llengua i als quals ha avesat a llegir en català. Hereu d’una tradició semblant, no s’està d’elogiar la tasca patriòtica de Josep M. Folch i Torres i el Patufet, com a contribució decisiva a la divulgació de la normativa fabriana i a la lectura en la nostra llengua, però no voldria quedar encasellat, només ni sobretot, com a autor d’obres per a un públic juvenil, ni, de cap de les maneres, que l’ombra d’un rovelló tapés l’exhuberància de tot el seu bosc literari. Els darrers anys ha estat en el terreny de la creació poètica on ha trobat la seva plenitud d’escriptor i la satisfacció personal màxima, per més que, lluny de no valorar-la com cal i es mereix, els que hem tingut l’oportunitat de llegir-ne la rica i variada obra memorialística és aquí on hem trobat el batec més autèntic d’una llengua i una realitat rural i urbana que ja va sent desdibuixada pel pas inevitable de les hores. Si, com li agrada de dir “escriure és viure”, li desitgem una sola cosa: que no pari d’escriure!