A cadascú la seva creu

El pri­mer a par­lar del front uni­tari ha estat Pere Ara­gonès. Per tant, és cohe­rent que tot­hom és pre­gunti què volen dir exac­ta­ment aques­tes parau­les i què pretén ERC després de ven­tar guit­zes a qual­se­vol idea simi­lar des del 2017 cap aquí. Hi ha tan­tes incògni­tes a acla­rir i tan­tes rancúnies cova­des a dis­sol­dre entre els par­tits inde­pen­den­tis­tes que pot­ser no podran fer net ni hi seran a temps. Perquè una ope­ració d’aques­tes dimen­si­ons i d’aquesta trans­cendència ni pot obeir a un impuls de pànic (“que ve la dreta espa­nyola!”) ni pot ser un sim­ple sal­va­vi­des elec­to­ral. Ha de res­pon­dre a una estratègia de fons. I ara mateix l’estratègia que jus­ti­fica un front comú és tan con­tra­dictòria amb el que s’ha estat prac­ti­cant fins avui, que només podria acon­se­guir cre­di­bi­li­tat davant dels elec­tors si des­a­pa­re­gues­sin de la nos­tra vista tots aquells que l’han fet impos­si­ble fins ara. I com que això deu ser dema­nar massa, pot­ser valdrà més que cadascú vagi a les elec­ci­ons del 23 de juliol pel seu compte i que assu­meixi el vere­dicte de les urnes que li per­to­qui.