A fons
L’EIX DEL MAL
Ara fa quatre anys, l’esquerra més progressista de Barcelona pactava mantenir el poder a l’Ajuntament amb la dreta més rància que havien avalat els poders econòmics i mediàtics de la ciutat, la que prometia en campanya expulsar de Sant Jaume els comunistes i anihilar els independentistes. El 2019, ara fa quatre anys, Ada Colau recollia la vara d’alcaldessa per segona vegada amb el sí de Manuel Valls i del partit més business friendly, el PSC. Conscientment, deixava a la cuneta la tercera peça del seu mantra de l’“esquerra progressista”. La mateixa tercera peça a la qual ara pressiona perquè la faci alcaldessa a ella o al seu etern soci, tot i haver perdut les eleccions. Si ERC no els garanteix que continuaran al poder, serà un partit de traïdors que entreguen Barcelona a l’eix del mal pilotat ara per Xavier Trias.
L’eix del mal o, el que és el mateix, qualsevol partit que Ada Colau no consideri d’esquerres de debò, com l’antiga ICV. Si no governa ella o Collboni, qualsevol altre alcalde destruirà el progrés a la ciutat, portarà la pobresa als carrers i entregarà Barcelona als fons voltors, que la convertiran en un macropis turístic, els creuers col·lapsaran el port i els turistes borratxos vomitaran a la porta de casa dels bons veïns. El transport públic serà residual i els cotxes i les motos contaminants faran irrespirable l’aire de Barcelona. El sol no tornarà a sortir en una ciutat bruta i insegura. I tot això serà culpa d’ERC si permet que el candidat de l’òrbita de Junts per Catalunya agafi la vara d’alcalde pel fet de ser la llista més votada. ERC, que durant quatre anys ha permès que el bipartit Colau-Collboni –del qual Valls es va desentendre en un tres i no res– tirés endavant pressupostos i tota mena d’accions de govern, ara resulta que té l’obligació de perpetuar el negoci dels socialistes i els comuns en nom d’una superioritat moral que atorga per naturalesa el fet de definir-se –no necessàriament de ser-ho– d’esquerres. Només els partits que es defineixen així poden lluitar contra el canvi climàtic, la pobresa i la injustícia social. Els altres –en aquest cas, Junts– han vingut al món per destruir les classes populars i contribuir a l’extinció de l’espècie humana negant el canvi climàtic.
Els comuns i els socialistes pretenen que el món es llegeixi exclusivament a través d’un fals eix esquerra-dreta, perquè aquestes etiquetes són caduques. Què és ser d’esquerres? I de dretes? Bàsicament, el que digui Ada Colau. Per tot plegat, ERC es troba en la tessitura absurda de triar entre les seves dues ànimes, la nacional i la social, com si les anteriors experiències de govern entre ERC i Junts –o encara més, Junts pel Sí–, haguessin donat com a resultat una societat empobrida i engolida per les elits.
Més enllà de l’estúpida superioritat moral que exhibeix l’encara alcaldessa de Barcelona etiquetant bons i dolents a conveniència –el 2019, Manuel Valls era un senyor responsable que posava al davant de qualsevol altra consideració la governabilitat de la ciutat–, hi ha, en primer lloc, l’interès de Colau, de la seva pròpia supervivència i del seu partit. Sense l’Ajuntament –alcaldia o algunes regidories– l’estructura del partit a tot Catalunya es desfarà com un terròs de sucre, amb un grup parlamentari poc influent, sense representació fora de l’àrea metropolitana i força subjecte a l’èxit que pugui tenir el partit de Yolanda Díaz el 23-J. De fet, Sumar ja neix territorialment coix amb una Colau derrotada a Barcelona. En tot cas, molt difícilment veurem la fins ara alcaldessa esgotant el mandat a la capital. Si hipotèticament Sumar fos necessari per reeditar un govern a Madrid amb Pedro Sánchez, ella podria entrar en un repartiment de carteres –en funció dels resultats, és clar–, però si no, sempre tindrà la porta oberta a ser candidata d’En Comú Podem a les eleccions al Parlament de Catalunya. I aleshores encreuar els dits per ser la crossa del PSC, com l’antiga ICV, a la Generalitat.
Sigui com sigui, la patacada estrepitosa d’ERC a Barcelona està sent aprofitada per aquesta esquerra per, a la pràctica, empènyer els republicans encara més avall. Com si el mal resultat del 28-M no tingués res a veure amb l’estratègia dels darrers anys a la ciutat.
