Toca arremangar-se

En el darrer article abans de les eleccionsmunicipals defensava que la desafecció política és una dada constant que sempre plana, com un acordió, però que hi és. I que seria bo que aquest sentiment negatiu envers els polítics es transformés en exigència i vigilància activa i tan dura com calgués, i no en abstenció generalitzada. Doncs ja s’ha dit molt i és evident que, d’abstenció, n’hi ha hagut, entre el desencís, l’avís i l’emprenyada entre independentistes, en especial i en gran mesura envers Esquerra Republicana. Certament, es fa difícil de carregar de sentit crític un vot a una opció política si el resultat és engruixir els vots que rep i, per tant, minvar la possibilitat de reflexió que li exigeixes. Si no és que optes per anar més enllà del vot, t’hi impliques i dones i exigeixes des de la proximitat i la participació.

Hi ha moltes anàlisis per fer i per debatre. Entre les restes del naufragi del primer embat per la independència, cal navegar seguint essencialment el rumb fixat no fa pas gaire, en el cas dels republicans el proppassat mes de gener, amb polítiques republicanes i bon govern que puguin passar pel sedàs d’una avaluació rigorosa i la construcció de sobirania des de tots els àmbits per desembocar en un referèndum pactat, el més difícil de tot. No n’hi ha prou a reiterar on es vol arribar, sinó com s’hi pensa arribar i si el que fem ens hi allunya o ens hi acosta molt o poc. Si el referèndum no és pactat, per força i no pas per grat, tornarem a ensopegar amb la mateixa pedra.

Millor desenganyats que enganyats, però activament crítics i exigents, ens enfrontem a unes noves eleccions i a una campanya altament polaritzada al voltant del vot útil contra la dreta i l’extrema dreta quan ni hem agafat aire després de les municipals.

Llançar la tovallola és l’última cosa que podem fer, així com deixar de banda les responsabilitats i no entomar els reptes, els problemes, les necessitats, les demandes... ni les contradiccions. Hem d’aportar el millor de nosaltres per construir alternatives, no per embussar canals o per boicotejar opcions. Qui no es mou, no l’erra. Qui no s’arremanga, no s’embruta. Toca arremangar-se, doncs, de nou.