Toca arremangar-se

En el dar­rer arti­cle abans de les elec­ci­ons­mu­ni­ci­pals defen­sava que la des­a­fecció política és una dada cons­tant que sem­pre plana, com un acordió, però que hi és. I que seria bo que aquest sen­ti­ment nega­tiu envers els polítics es trans­formés en exigència i vigilància activa i tan dura com calgués, i no en abs­tenció gene­ra­lit­zada. Doncs ja s’ha dit molt i és evi­dent que, d’abs­tenció, n’hi ha hagut, entre el des­encís, l’avís i l’empre­nyada entre inde­pen­den­tis­tes, en espe­cial i en gran mesura envers Esquerra Repu­bli­cana. Cer­ta­ment, es fa difícil de car­re­gar de sen­tit crític un vot a una opció política si el resul­tat és engrui­xir els vots que rep i, per tant, min­var la pos­si­bi­li­tat de reflexió que li exi­gei­xes. Si no és que optes per anar més enllà del vot, t’hi impli­ques i dones i exi­gei­xes des de la pro­xi­mi­tat i la par­ti­ci­pació.

Hi ha mol­tes anàlisis per fer i per deba­tre. Entre les res­tes del nau­fragi del pri­mer embat per la inde­pendència, cal nave­gar seguint essen­ci­al­ment el rumb fixat no fa pas gaire, en el cas dels repu­bli­cans el prop­pas­sat mes de gener, amb polítiques repu­bli­ca­nes i bon govern que puguin pas­sar pel sedàs d’una ava­lu­ació rigo­rosa i la cons­trucció de sobi­ra­nia des de tots els àmbits per desem­bo­car en un referèndum pac­tat, el més difícil de tot. No n’hi ha prou a rei­te­rar on es vol arri­bar, sinó com s’hi pensa arri­bar i si el que fem ens hi allu­nya o ens hi acosta molt o poc. Si el referèndum no és pac­tat, per força i no pas per grat, tor­na­rem a enso­pe­gar amb la mateixa pedra.

Millor desen­ga­nyats que enga­nyats, però acti­va­ment crítics i exi­gents, ens enfron­tem a unes noves elec­ci­ons i a una cam­pa­nya alta­ment pola­rit­zada al vol­tant del vot útil con­tra la dreta i l’extrema dreta quan ni hem aga­fat aire després de les muni­ci­pals.

Llançar la tova­llola és l’última cosa que podem fer, així com dei­xar de banda les res­pon­sa­bi­li­tats i no ento­mar els rep­tes, els pro­ble­mes, les neces­si­tats, les deman­des... ni les con­tra­dic­ci­ons. Hem d’apor­tar el millor de nosal­tres per cons­truir alter­na­ti­ves, no per embus­sar canals o per boi­co­te­jar opci­ons. Qui no es mou, no l’erra. Qui no s’arre­manga, no s’embruta. Toca arre­man­gar-se, doncs, de nou.