RESPECTAR LA IMMUNITAT

En alguns moments tinc la sen­sació que parlo en algun idi­oma estrany o que soc incapaç d’expli­car el que penso, així que faré un gran esforç per veure si soc capaç de posar negre sobre blanc a allò que de manera tan nítida tinc al cap, espe­ci­al­ment, perquè es tracta d’una estratègia de defensa que ja fa gai­rebé sis anys que s’està des­ple­gant.

Per al Tri­bu­nal Suprem, des del judici del procés, un cop que es dicta la inter­lo­cutòria de pro­ces­sa­ment no resulta neces­sari sol·lici­tar el supli­ca­tori si el pro­ces­sat és dipu­tat, sena­dor o mem­bre del Par­la­ment Euro­peu; d’aquesta nova manera d’enten­dre i apli­car del dret intern és d’on han sor­git una sèrie de reso­lu­ci­ons que dis­ten molt d’aco­mo­dar-se al dret de la Unió Euro­pea i també... al dret espa­nyol.

En el cas dels exi­li­ats, es va dic­tar una inter­lo­cutòria de pro­ces­sa­ment el 23 de març del 2018, més d’un any abans que acce­dis­sin a la con­dició de mem­bres del Par­la­ment Euro­peu i, per tant, el Suprem, con­tra vent i marea, sosté que per això no neces­sita dis­po­sar d’un supli­ca­tori per eme­tre ordres naci­o­nals de detenció i ingrés a presó; abans sos­te­nia el mateix per a les orde­nes euro­pees, però després del sonat fracàs a Bèlgica, l’octu­bre i novem­bre del 2019, es va veure obli­gat a dema­nar el supli­ca­tori. En resum, per al Suprem, a l’Estat es poden dete­nir els exi­li­ats perquè la con­dició de dipu­tats va ser adqui­rida amb poste­ri­o­ri­tat al pro­ces­sa­ment.

Què és una inter­lo­cutòria de pro­ces­sa­ment? Bàsica­ment, es pot dir que és una reso­lució judi­cial dic­tada al si d’un pro­ce­di­ment ano­me­nat sumari ordi­nari en què el jutge d’ins­trucció plasma uns deter­mi­nats fets que con­si­dera delic­tius i, pro­vi­si­o­nal­ment, els qua­li­fica con­forme a algun o alguns arti­cles del Codi Penal. La inter­lo­cutòria de pro­ces­sa­ment només pot incloure fets que tin­guin el caràcter de delic­tius, perquè no es tracta d’una novel·la, sinó d’una reso­lució judi­cial.

Doncs bé, els fets de la inter­lo­cutòria de pro­ces­sa­ment del març del 2018 han que­dat superats tant per la sentència del mateix Suprem del 14 de octu­bre del 2019 com per la dero­gació del delicte de sedició el desem­bre del 2022, i això és així perquè alguns dels fets de la inter­lo­cutòria de pro­ces­sa­ment després no es van esta­blir com a pro­vats en la sentència i, a més, perquè tots els fets pels quals es va pro­ces­sar i que tenen relació amb el delicte de sedició ja no es poden fer cons­tar en l’esmen­tada inter­lo­cutòria.

Resu­mint, la inter­lo­cutòria ha estat superada per totes ban­des i seria pro­ce­dent, com a mínim, dic­tar-ne una de nova, però, i par­tint de la dero­gació del delicte de sedició, això ja no és pos­si­ble perquè el pro­ce­di­ment sumari ordi­nari està pre­vist per a delic­tes la pena de presó dels quals sigui de, com a mínim, nou anys, i en no exis­tir la sedició, sinó només mal­ver­sació, la pena de presó màxima a impo­sar seria de vuit anys. Quan els delic­tes impu­tats tenen una pena infe­rior als nou anys, el pro­ce­di­ment s’ano­mena pro­ce­di­ment abreu­jat, i en aquest tipus de pro­ce­di­ments no exis­teix la figura de la inter­lo­cutòria de pro­ces­sa­ment que, com hem vist abans, és la bar­rera esta­blerta pel Suprem per reconèixer la immu­ni­tat dels dipu­tats, els sena­dors i els euro­di­pu­tats.

Si a causa de la reforma del Codi Penal ja no es pot pro­ces­sar els exi­li­ats, lla­vors ja no hi ha cap bar­rera, real o falsa, per no res­pec­tar-ne la immu­ni­tat i, per tant, el que hau­ria d’acor­dar el Suprem és dei­xar sense efecte les ordres naci­o­nals de detenció en con­tra dels euro­di­pu­tats exi­li­ats. En dret, tot és pos­si­ble menys asso­lir situ­a­ci­ons que resul­tin absur­des, com ho seria el fet de man­te­nir un tipus de pro­ce­di­ment que no està pre­vist per al tipus de delicte que es per­se­gueix… Ja veu­rem si això ho ente­nen els qui han d’apli­car el dret que, a més, no són res­pon­sa­bles de les dis­fun­ci­ons gene­ra­des a par­tir de la reforma legal del desem­bre pas­sat.

Això és el que es va dis­cu­tir dijous davant el Tri­bu­nal Suprem, i falta veure si pre­fe­rei­xen recon­duir la situ­ació ells matei­xos o espe­ren que ho faci el TGUE el 5 de juliol o el TJUE, després, en cas­sació. El pro­blema d’espe­rar el TGUE o, poste­ri­or­ment, el TJUE és que la pata­cada l’hau­ria d’assu­mir el mateix Tri­bu­nal Suprem per entos­su­dir-se a no resol­dre una situ­ació que ja no és sos­te­ni­ble; en canvi, si ells la recon­du­ei­xen serà, entre altres raons, perquè s’ha fet una reforma penal d’escàs o nul rigor tècnic que ha dei­xat tots els juris­tes davant una situ­ació com­plexa i, espe­ci­al­ment, els qui han d’inter­pre­tar i resol­dre un esce­nari judi­cial més pen­sat des d’una pers­pec­tiva política que penal.

Així com a la sala crec que se’m va enten­dre tot –una cosa dife­rent és que em vul­guin fer cas–, espero que també hagi acon­se­guit l’objec­tiu a l’hora de plas­mar-ho en aquest arti­cle.