En alguns moments tinc la sensació que parlo en algun idioma estrany o que soc incapaç d’explicar el que penso, així que faré un gran esforç per veure si soc capaç de posar negre sobre blanc a allò que de manera tan nítida tinc al cap, especialment, perquè es tracta d’una estratègia de defensa que ja fa gairebé sis anys que s’està desplegant.

Per al Tribunal Suprem, des del judici del procés, un cop que es dicta la interlocutòria de processament no resulta necessari sol·licitar el suplicatori si el processat és diputat, senador o membre del Parlament Europeu; d’aquesta nova manera d’entendre i aplicar del dret intern és d’on han sorgit una sèrie de resolucions que disten molt d’acomodar-se al dret de la Unió Europea i també... al dret espanyol.

En el cas dels exiliats, es va dictar una interlocutòria de processament el 23 de març del 2018, més d’un any abans que accedissin a la condició de membres del Parlament Europeu i, per tant, el Suprem, contra vent i marea, sosté que per això no necessita disposar d’un suplicatori per emetre ordres nacionals de detenció i ingrés a presó; abans sostenia el mateix per a les ordenes europees, però després del sonat fracàs a Bèlgica, l’octubre i novembre del 2019, es va veure obligat a demanar el suplicatori. En resum, per al Suprem, a l’Estat es poden detenir els exiliats perquè la condició de diputats va ser adquirida amb posterioritat al processament.

Què és una interlocutòria de processament? Bàsicament, es pot dir que és una resolució judicial dictada al si d’un procediment anomenat sumari ordinari en què el jutge d’instrucció plasma uns determinats fets que considera delictius i, provisionalment, els qualifica conforme a algun o alguns articles del Codi Penal. La interlocutòria de processament només pot incloure fets que tinguin el caràcter de delictius, perquè no es tracta d’una novel·la, sinó d’una resolució judicial.

Doncs bé, els fets de la interlocutòria de processament del març del 2018 han quedat superats tant per la sentència del mateix Suprem del 14 de octubre del 2019 com per la derogació del delicte de sedició el desembre del 2022, i això és així perquè alguns dels fets de la interlocutòria de processament després no es van establir com a provats en la sentència i, a més, perquè tots els fets pels quals es va processar i que tenen relació amb el delicte de sedició ja no es poden fer constar en l’esmentada interlocutòria.

Resumint, la interlocutòria ha estat superada per totes bandes i seria procedent, com a mínim, dictar-ne una de nova, però, i partint de la derogació del delicte de sedició, això ja no és possible perquè el procediment sumari ordinari està previst per a delictes la pena de presó dels quals sigui de, com a mínim, nou anys, i en no existir la sedició, sinó només malversació, la pena de presó màxima a imposar seria de vuit anys. Quan els delictes imputats tenen una pena inferior als nou anys, el procediment s’anomena procediment abreujat, i en aquest tipus de procediments no existeix la figura de la interlocutòria de processament que, com hem vist abans, és la barrera establerta pel Suprem per reconèixer la immunitat dels diputats, els senadors i els eurodiputats.

Si a causa de la reforma del Codi Penal ja no es pot processar els exiliats, llavors ja no hi ha cap barrera, real o falsa, per no respectar-ne la immunitat i, per tant, el que hauria d’acordar el Suprem és deixar sense efecte les ordres nacionals de detenció en contra dels eurodiputats exiliats. En dret, tot és possible menys assolir situacions que resultin absurdes, com ho seria el fet de mantenir un tipus de procediment que no està previst per al tipus de delicte que es persegueix… Ja veurem si això ho entenen els qui han d’aplicar el dret que, a més, no són responsables de les disfuncions generades a partir de la reforma legal del desembre passat.

Això és el que es va discutir dijous davant el Tribunal Suprem, i falta veure si prefereixen reconduir la situació ells mateixos o esperen que ho faci el TGUE el 5 de juliol o el TJUE, després, en cassació. El problema d’esperar el TGUE o, posteriorment, el TJUE és que la patacada l’hauria d’assumir el mateix Tribunal Suprem per entossudir-se a no resoldre una situació que ja no és sostenible; en canvi, si ells la recondueixen serà, entre altres raons, perquè s’ha fet una reforma penal d’escàs o nul rigor tècnic que ha deixat tots els juristes davant una situació complexa i, especialment, els qui han d’interpretar i resoldre un escenari judicial més pensat des d’una perspectiva política que penal.

Així com a la sala crec que se’m va entendre tot –una cosa diferent és que em vulguin fer cas–, espero que també hagi aconseguit l’objectiu a l’hora de plasmar-ho en aquest article.