El front ampl(i)e

Fa una set­mana, ERC i Junts bra­ma­ven a la lluna pro­po­sant un front ampli que es podria qua­li­fi­car d’auto­de­ter­mi­nista perquè dir-li inde­pen­den­tista pot­ser seria massa càndid. Deien que es trac­ta­ria de con­sen­suar objec­tius comuns per afron­tar les elec­ci­ons del 23-J i també una pos­si­ble majo­ria con­ser­va­dora a les Corts espa­nyo­les. I com que, pocs dies després, amb­dues for­ma­ci­ons han arri­bat a un con­sens perquè Anna Erra pre­si­deixi el Par­la­ment, podria ser que les dues nove­tats, tan pròximes, hagin fet l’efecte d’una il·lusió als par­ti­da­ris de la uni­tat tàctica de l’inde­pen­den­tisme. Doncs abans d’obrir les ampo­lles de cava, val més que mirin bé com arreu del país ja s’han començat a con­cre­tar ali­an­ces muni­ci­pals en què els repu­bli­cans, els jun­tai­res i els cupai­res es con­ti­nuen fotent els plats pel cap, en molts casos amb el PSC de comodí, sense cap recança ni memòria sobre què ni qui repre­senta aquest par­tit. Per si ens havíem obli­dat que, en comp­tes d’un front ampli, el que tenim és un gran ramat de fronts amples que s’obs­ti­nen a tren­car-se les banyes.