Deixar un càrrec és, tot sovint, una decisió difícil, com qualsevol altra que comporta canvis en la situació personal, però plegar a temps acostuma ser una decisió encertada, es tracti d’un futbolista, del responsable d’una entitat o d’un polític. No hi ha res més penós que aquells que es resisteixen a fer un pas al costat i es mantenen atrinxerats, immersos en una agonia permanent que els acaba entelant el bagatge i la imatge personal. De fet, fa anys que la política s’ha convertit en un crematori en què les persones passen com una exhalació, i es fa difícil trobar casos com el d’Higini Clotas, que es va passar nou legislatures seguides al Parlament, o el de Quim Nadal, que es va mantenir com a alcalde de Girona durant vint-i-tres anys. Tanmateix, encara queden persones que es resisteixen a plegar i que passen d’un càrrec a un altre agònicament.

Aquesta setmana, alguns polítics han anunciat que pleguen. Els uns, com Miquel Pueyo i Mireia Ingla, exalcaldes de Lleida i Sant Cugat del Vallès, respectivament, ho fan com a resposta als mals resultats electorals i perquè, certament, no sembla gaire recomanable que un alcalde o alcaldessa passi a liderar l’oposició, sobretot quan ha perdut un bon cabàs de vots. També han plegat Inés Arrimadas i Nacho Martín Blanco, si bé en aquest darrer cas per canviar de camisa davant la davallada irreversible de Ciutadans. Però també hi ha qui ha anunciat que plega sense una motivació electoral. Entre aquests hi ha la Marta Rosique, que ha estat la diputada més jove al Congrés i que ha decidit deixar el càrrec després de dues legislatures i “buscar feina fora de la política”. En un àmbit en què tot sovint hi ha persones que s’eternitzen, ja sigui a primera línia o entre el munt de càrrecs eventuals, reconcilia amb la política que hi hagi qui tingui clar que l’ocupació d’un càrrec institucional és una etapa transitòria en què “cal tenir sempre la porta oberta a marxar”, tal com remarca en el seu escrit de comiat. La decisió de Rosique contrasta amb la d’altres polítics, inclosos alguns companys del seu partit, que fa dècades que passen d’un càrrec a un altre, d’una institució a una altra, sense entendre que cal tenir “la porta oberta a marxar” i, el que és més important, que cal utilitzar-la. Molt probablement, entre els que haurien de prendre exemple hi ha un company d’escó seu, que fa anys que va anunciar que estaria al Congrés durant divuit mesos i que va camí dels vuitanta-nou i, molt probablement, acabarà superant els cent. Encara segueix havent-hi persones que no saben plegar a temps.