PLEGAR A TEMPS

Dei­xar un càrrec és, tot sovint, una decisió difícil, com qual­se­vol altra que com­porta can­vis en la situ­ació per­so­nal, però ple­gar a temps acos­tuma ser una decisió encer­tada, es tracti d’un fut­bo­lista, del res­pon­sa­ble d’una enti­tat o d’un polític. No hi ha res més penós que aquells que es resis­tei­xen a fer un pas al cos­tat i es man­te­nen atrin­xe­rats, immer­sos en una ago­nia per­ma­nent que els acaba ente­lant el bagatge i la imatge per­so­nal. De fet, fa anys que la política s’ha con­ver­tit en un cre­ma­tori en què les per­so­nes pas­sen com una exha­lació, i es fa difícil tro­bar casos com el d’Higini Clo­tas, que es va pas­sar nou legis­la­tu­res segui­des al Par­la­ment, o el de Quim Nadal, que es va man­te­nir com a alcalde de Girona durant vint-i-tres anys. Tan­ma­teix, encara que­den per­so­nes que es resis­tei­xen a ple­gar i que pas­sen d’un càrrec a un altre agònica­ment.

Aquesta set­mana, alguns polítics han anun­ciat que ple­guen. Els uns, com Miquel Pueyo i Mireia Ingla, exal­cal­des de Lleida i Sant Cugat del Vallès, res­pec­ti­va­ment, ho fan com a res­posta als mals resul­tats elec­to­rals i perquè, cer­ta­ment, no sem­bla gaire reco­ma­na­ble que un alcalde o alcal­dessa passi a lide­rar l’opo­sició, sobre­tot quan ha per­dut un bon cabàs de vots. També han ple­gat Inés Arri­ma­das i Nacho Martín Blanco, si bé en aquest dar­rer cas per can­viar de camisa davant la dava­llada irre­ver­si­ble de Ciu­ta­dans. Però també hi ha qui ha anun­ciat que plega sense una moti­vació elec­to­ral. Entre aquests hi ha la Marta Rosi­que, que ha estat la dipu­tada més jove al Congrés i que ha deci­dit dei­xar el càrrec després de dues legis­la­tu­res i “bus­car feina fora de la política”. En un àmbit en què tot sovint hi ha per­so­nes que s’eter­nit­zen, ja sigui a pri­mera línia o entre el munt de càrrecs even­tu­als, recon­ci­lia amb la política que hi hagi qui tin­gui clar que l’ocu­pació d’un càrrec ins­ti­tu­ci­o­nal és una etapa tran­sitòria en què “cal tenir sem­pre la porta oberta a mar­xar”, tal com remarca en el seu escrit de comiat. La decisió de Rosi­que con­trasta amb la d’altres polítics, inclo­sos alguns com­panys del seu par­tit, que fa dècades que pas­sen d’un càrrec a un altre, d’una ins­ti­tució a una altra, sense enten­dre que cal tenir “la porta oberta a mar­xar” i, el que és més impor­tant, que cal uti­lit­zar-la. Molt pro­ba­ble­ment, entre els que hau­rien de pren­dre exem­ple hi ha un com­pany d’escó seu, que fa anys que va anun­ciar que esta­ria al Congrés durant divuit mesos i que va camí dels vui­tanta-nou i, molt pro­ba­ble­ment, aca­barà superant els cent. Encara segueix havent-hi per­so­nes que no saben ple­gar a temps.