Del 28-M al 23-J

El plebiscit electoral que proposa Pedro Sánchez per al 23 de juliol arran dels mals resultats del PSOE el 28-M agafa tothom amb el peu canviat. El moment, la forma i el missatge subliminal de la convocatòria electoral recorden aquell eslògan de José Zaragoza per a la campanya del 2008: Si tu no hi vas, ells tornen, referint-se al PP i a la necessitat d’anar a votar per impedir l’arribada dels populars a La Moncloa i assegurar un segon mandat de José Luis Rodríguez Zapatero. Ara es tracta de barrar el pas al PP i a VOX i de garantir un nou mandat de Pedro Sánchez.

Les convocatòries plebiscitàries són en blanc i negre, sense marge per als grisos. Des de Catalunya estant, això vol dir que la desfeta dels partits d’obediència catalana el 28-M pot més gran si el dilema és escollir entre el PSOE o el PP i VOX. Certament, una victòria de la ultradreta a l’Estat –a Catalunya o a Euskadi és impossible– seria una greu amenaça per a la llengua –com ja estem comprovant al País Valencià–, per tant, cal anar a votar sigui com sigui. Tanmateix, és fals que no hi hagi més opció possible que PSC-PSOE per frenar l’avenç de la ultradreta. Al contrari, cal enfortir les perspectives electorals dels partits catalans per tal de frenar aquest avenç i per condicionar, més del que s’ha fet fins ara, un futur govern socialista. El suport no pot ser gairebé de franc: si s’aposta per la taula de diàleg cal que s’obtinguin resultats. El dret a decidir el futur polític de Catalunya no pot ser cap obstacle per a un govern que es diu d’esquerres –“el més progressista”– i que defensa que l’Estat espanyol és una democràcia plena, perquè el dret a decidir dels ciutadans és el maó sobre el qual es basteixen els valors democràtics.

Però, ai las!, el problema també és a casa nostra. A Barcelona serà investit alcalde Xavier Trias (la llista més votada); una altra qüestió és el que pot passar després del 28-M quan els bloqueigs creuats esdevinguin aliances necessàries –dijous Alejandro Fernández, president del PP a Catalunya i un dels llops del plebiscit de Sánchez, encara admetia negociacions amb el PSC per apartar Trias. A la resta del país, s’han tancat acords que demostren que qui navega millor a les aigües turbulentes dels pactes són els socialistes, que han arribat a entendre’s amb Junts per Catalunya en més d’una dotzena de localitats importants (Roses, la Garriga, Lloret de Mar, Cervera, Calella de Mar, Calafell, etc.), amb ERC (Tortosa, Reus, Manresa, etc.), amb la CUP (Sarrià de Ter) i conjuntament amb Junts i ERC (Torredembarra, Cambrils, etc.). A les diputacions, ERC s’ha assegurat la presidència de les de Lleida i Tarragona gràcies al suport del PSC, mentre que a la de Barcelona el PSC pot triar entre ERC o reeditar el pacte amb Junts. De moment, els únics pactes d’un cert gruix entre Junts i ERC s’han donat a Olot, a la Diputació de Girona i en alguns consells comarcals. Veurem com acaba tot plegat a Ripoll, on va guanyar Aliança Catalana, una força independentista que no deixa de ser xenòfoba, islamofòbica, racista i supremacista com tota l’extrema dreta, encara que Laura Borràs recomanés deixar-la governar!

És obvi que cadascú és lliure d’entendre’s amb qui cregui més oportú, i en els cas de les municipals sovint pesen més les dinàmiques locals i de relacions personals, però també és òbvia l’escassa coherència i el comportament irresponsable de les forces polítiques catalanes que alimenten l’abstenció en uns moments crucials per a l’esdevenir polític del país. El 2 de juny tenia lloc a Ginebra una trobada al màxim nivell entre JuntsxCat i ERC per analitzar els mals resultats del 28-M, guarir ferides i potenciar aliances sobiranistes als ajuntaments. Poc després, el president Pere Aragonès –i Oriol Junqueras– feia la proposta de bastir un “front democràtic” per tal de prioritzar acords independentistes a les diputacions i els ajuntaments i per defensar les institucions i els consensos bàsics (escola, llengua, sanitat...) davant una possible futura escomesa de la ultradreta. I per això Anna Erra és presidenta del Parlament amb els vots d’ERC, que també s’ha compromès a no secundar cap maniobra contra Trias. Però, tal com es pot veure en els acords municipals i a les diputacions, aquí s’acaba el recorregut, Ginebra i el front han saltat pels aires. I és molt pesat i impossible justificar l’aferrissada lluita per una hegemonia a la baixa dels dos partits independentistes que amenaça de desmotivar encara més l’electorat o inclinar-lo cap a opcions sucursalistes. L’únic bri d’esperança en aquest desgavell va ser la roda de premsa en què la CUP va anunciar que el 61% dels seus militants havien aprovat participar en les eleccions per defensar la independència i l’autodeterminació en qualsevol escenari i que si és per la CUP “no hi haurà un govern de dreta o d’extrema dreta”.