Al juny, la falç al puny

L’altre dia estava assentada al carrer, al pilonet que hi ha davant de ca la iaia. Em vaig quedar mirant en nostàlgia la porta gran. Inevitablement, em vaig recordar del iaio Rius –sempre me’n recordo– i era com si l’estigués veent allí assentat, en la seua camisa arremangada, los seus pantalons blau marí i, naturalment, dient-me’n alguna de les seues. Sempre de bon humor.

Lo iaio tota la vida va ser pagès –com ho havien sigut los seus antecessors–, i en més d’una ocasió em va evocar los dies al mas en lo seu també iaio Rius, que tant volie. Entremig d’estos pensaments, em vaig recordar que al juny és l’època de la sega. Ja m’ho deia lo iaio, que de tant en tant me soltave algun refrany: “Al juny, la falç al puny.” És a dir, que entrats a n’este mes, ja es podien començar a segar los trams que estaven a punt. Però, a voltes, en lo seu refranyer, encara em feia més precisions, advertint que “Per Sant Joan, lo petit i el gran”, volent dir que, falç i soqueta en mà, ja es podie segar tot lo sembrat. I passats no gaires dies: “Per Sant Pere, davant i darrere”, havent d’acabar la sega perquè ja es passave el temps.

Lo ric vocabulari del iaio em va fer sabedora que mentrestant ells anaven segant, les dones, en lo rascle, feien les gabelles que al ajuntar-les es convertien en garbes, i que seguidament lligaven en vencills. A poc a poc, les anaven portant a l’era, amuntonant-les a un costat i formant lo que se’n diu una sellà de garbes. L’era ja estava a punt des de la primavera, en què aprofitant una tronada s’havia rollat perquè quedés ben compacta. Les garbes s’escampaven per tota la superfície i l’animal arrossegave lo trill guiat per l’amo. A damunt, per fer més pes i, per tant, trossejar-ho millor, acostumaven a ficar-se los xiquets, que lo iaio em va assegurar que xalaven. Quan ja estava a punt, aprofitant si bufave una mica de cerç o garbí, se ventave el gra, de manera que la palla que té menys pes se n’anave cap a l’altre costat. Per filar més prim, s’acabave porgant lo gra en l’arera, per acabar de traure la palla que pogués quedar.

Sempre em va agradar escoltar lo iaio i estar ben atenta al que m’estava dient. Les seues paraules em transportaven a un temps passat, a la nostra tradició oral i a un vocabulari del qual la seua generació començave a ser l’última dipositària.