Al juny, la falç al puny

L’altre dia estava assen­tada al car­rer, al pilo­net que hi ha davant de ca la iaia. Em vaig que­dar mirant en nostàlgia la porta gran. Ine­vi­ta­ble­ment, em vaig recor­dar del iaio Rius –sem­pre me’n recordo– i era com si l’estigués veent allí assen­tat, en la seua camisa arre­man­gada, los seus pan­ta­lons blau marí i, natu­ral­ment, dient-me’n alguna de les seues. Sem­pre de bon humor.

Lo iaio tota la vida va ser pagès –com ho havien sigut los seus ante­ces­sors–, i en més d’una ocasió em va evo­car los dies al mas en lo seu també iaio Rius, que tant volie. Entre­mig d’estos pen­sa­ments, em vaig recor­dar que al juny és l’època de la sega. Ja m’ho deia lo iaio, que de tant en tant me sol­tave algun refrany: “Al juny, la falç al puny.” És a dir, que entrats a n’este mes, ja es podien començar a segar los trams que esta­ven a punt. Però, a vol­tes, en lo seu refra­nyer, encara em feia més pre­ci­si­ons, adver­tint que “Per Sant Joan, lo petit i el gran”, volent dir que, falç i soqueta en mà, ja es podie segar tot lo sem­brat. I pas­sats no gai­res dies: “Per Sant Pere, davant i dar­rere”, havent d’aca­bar la sega perquè ja es pas­save el temps.

Lo ric voca­bu­lari del iaio em va fer sabe­dora que men­tres­tant ells ana­ven segant, les dones, en lo ras­cle, feien les gabe­lles que al ajun­tar-les es con­ver­tien en gar­bes, i que segui­da­ment lli­ga­ven en ven­cills. A poc a poc, les ana­ven por­tant a l’era, amun­to­nant-les a un cos­tat i for­mant lo que se’n diu una sellà de gar­bes. L’era ja estava a punt des de la pri­ma­vera, en què apro­fi­tant una tro­nada s’havia rollat perquè quedés ben com­pacta. Les gar­bes s’escam­pa­ven per tota la superfície i l’ani­mal arros­se­gave lo trill guiat per l’amo. A damunt, per fer més pes i, per tant, tros­se­jar-ho millor, acos­tu­ma­ven a ficar-se los xiquets, que lo iaio em va asse­gu­rar que xala­ven. Quan ja estava a punt, apro­fi­tant si bufave una mica de cerç o garbí, se ven­tave el gra, de manera que la palla que té menys pes se n’anave cap a l’altre cos­tat. Per filar més prim, s’aca­bave por­gant lo gra en l’arera, per aca­bar de traure la palla que pogués que­dar.

Sem­pre em va agra­dar escol­tar lo iaio i estar ben atenta al que m’estava dient. Les seues parau­les em trans­por­ta­ven a un temps pas­sat, a la nos­tra tra­dició oral i a un voca­bu­lari del qual la seua gene­ració començave a ser l’última dipo­sitària.