Més pluja, també d’idees

Gràcies a les esperades pluges del mes de maig i juny, les reserves d’aigua de Catalunya han començat finalment a pujar i, segons les darreres dades disponibles, se situen una mica per sota del 30%, amb el pantà de Susqueda, que és el de més capacitat de les conques internes del país, al 33,5%. Encara que les comparacions amb l’any anterior continuen sent dramàtiques (estem a la meitat de com estàvem a principis de juny de l’any passat), aquest lleuger increment ha provocat un efecte balsàmic en el debat públic que em sembla preocupant, perquè el problema és exactament igual de greu que fa unes setmanes, i estem molt lluny d’una normalitat hídrica. Una de les conseqüències que ha tingut la sobreexposició del risc de sequera ha estat la conscienciació ciutadana, que és una peça fonamental per començar a resoldre aquest enorme problema. És cert, totes les sobreexposicions mediàtiques tenen efectes secundaris –acaben provocant, de vegades, un efecte contrari al desitjat–, però en general generen un sacseig de l’opinió pública que és molt beneficiós en el combat contra els desafiaments més greus. Des del canvi climàtic fins a la discriminació de les dones. Si abaixem l’exigència cap als governants i cap a nosaltres mateixos, allarguem i compliquem la solució dels problemes. Almenys, això és així en una societat democràtica; ja se sap que en les societats totalitàries n’hi ha prou amb l’ordre del dictador per constrènyer la població a actuar d’una determinada manera, sota pena de càstigs severs. Sense debat parlamentari, sense debat ciutadà. Venim d’unes eleccions i ens encaminem cap a unes altres, i pot fer la sensació que la democràcia és anar a votar i escollir els nostres representants. També, però no només. Sense conversa política pública, sense coneixement i accés a la informació, sense contrast d’idees i, al cap i a la fi, sense la participació crítica de la ciutadania, la democràcia no és mai completa. És clar que no és gens agradable llegir males notícies, i que la vida és prou complicada perquè llegint el diari o escoltant la ràdio, encara ho sembli més. Però que ningú no s’enganyi: el fet que la problemàtica de la sequera s’hagi desplaçat una mica del radar de les preocupacions ciutadanes no és casual ni innocent. Rebaixar la intensitat pública d’una problemàtica així no beneficia la societat; beneficia (a curt termini) o bé als qui no saben trobar les solucions i improvisen, o bé als qui els incomoda la pluja de crítiques enmig d’un procés electoral. Fins i tot en el cas que els embassaments estiguessin plens fins dalt de tot, la problemàtica no hauria de desaparèixer de la sensibilitat social, perquè la sequera és una amenaça global que mai no podrem resoldre per nosaltres mateixos. I, parafrasejant aquella dita atribuïda als bombers, si els incendis s’apaguen a l’hivern, la sequera es combat quan els pantans estan plens.