JA ÉS AQUÍ

L’extrema dreta ja és aquí. De fet, fa temps que la tenim entre nosaltres. Primer de tot, vam poder comprovar com anava penetrant el seu discurs: en les tertúlies o en alguns partits, que van fer de corretja necessària de transmissió i van preparar-los el terreny... Després van començar a aparèixer a les enquestes, com un espantall que ens advertia de la proximitat del desastre. En aquells moments, hi havia qui s’ho mirava amb incredulitat, pensant que a Catalunya no trobarien ressò i que era un problema d’Hongria, de Polònia, d’Itàlia o de qui sap on. Però, malauradament, les enquestes es van convertir en vots i, a poc a poc, Vox va començar a penetrar als ajuntaments, als parlaments autonòmics i al Congrés com un reguerol d’oli disposat a tacar-ho tot. No tothom hi té la mateixa responsabilitat: hi ha qui els ha votat, hi ha qui els han emblanquinat i fins i tot hi ha qui els ha obert la porta de les institucions. S’ha parlat d’aplicar-los un cordó sanitari o de fer-los el buit cada vegada que parlaven o de silenciar-los els altaveus. Però no hem acabat d’anar a l’arrel del problema, no hem resolt els reptes que planteja la seva presència, no ens hem preguntat per què alguns veïns nostres els justificaven o els votaven.

Ara els tenim al País Valencià. Hi han entrat amb una catifa vermella. El PP, assedegat de poder després d’alguns anys d’ostracisme forçat per tants casos de corrupció i amb pressa per entrar a La Moncloa, els ha obert la porta de bat a bat. Ho ha fet amb una facilitat sorprenent. Només han estat necessàries dues hores de reunió per pactar, suposadament, quatre anys de govern. No ha calgut res més. Els han concedit dues conselleries i una vicepresidència tan delicada com la de Cultura, que és el mateix que donar una vaixella de porcellana a una manada d’elefants. El programa que han pactat els dos partits, PP i Vox, fa feredat. Primer, per la incompetència de qui l’ha redactat, que deixa entreveure que, en el fons, es tracta d’un xec en blanc que el PP atorga a Vox per tal que li faci la feina bruta. Però, per damunt de tot, perquè és la porta d’entrada a un període negre per a aquells aspectes més delicats d’una societat: neguen la violència de gènere, eliminen les subvencions a les entitats que atenen immigrants o a les que promoguin els Països Catalans, anuncien que derogaran les normes que “ataquen la reconciliació en els assumptes històrics” i condemnen el català a la marginalitat. Tocarà molta lluita i molta resistència i, per damunt de tot, tocarà aprendre la lliçó, l’enèsima que ens dona la història.